 |
|
IMATGE:
WWW,GOOGLE.COM
|
LA NATURA I
TU...
Pels
corriols de flors
ens
hem passejat;
a
les roselles hem clissat,
i,
de tan envermellides i, tan
remoroses,
ens han incendiat
els
cors de més rubescència;
a
les margarides
silvestres,
en acaronar-les
els
seus pètals,
semblava
que volien fer-nos
ballar
al compàs de cercles
arrodonits.
Al
darrere d’una olivera
he
contemplat, bocabadada,
l’espessor
del seu fullam;
branquillons
exultants de verdor,
des
d’on l’arbreda m’escridassava
per
a que m’assegués a sobre
del
seu enforcall.
Catifes
de florades blanquinoses
ens
feien de rerefons
en
aqueix paratge de coreografia
selvàtica.
Un
cel grisós, ens encobria
l’astre
Sol, els bassiols encara
n'eren
emplenats d’aigua de pluja,
i,
de tant en tant, ens esquitxaven;
als
ocells aquesta vesprada
no
els hem sentit cantussejar.
Des
del fons dels teus ulls, puc
adonar-me’n,
criatura de la
mateixa
sang, del teu sofriment,
de
la teva infelicitat trasmudada
per
un posar desdenyós.
La
Mare Terra em diu
que
n’has d’encalmar-te,
que
no n'has de viure amb
tantes
presses.
Germana,
has d’aprendre
a
assaborir els instants
amb
precisió i, delicadesa.
No
vulguis fer-ne passes
de
gegant, viu comprenent
l’essència
de tot allò que
sospireja
de vivacitat..
Adela
Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada