NO PRECISEM DELS EGÒLATRES....

NO PRECISEM DELS
EGÒLATRES...!


L’èxit, no hauria de ser-hi
un lluïment del què en fem
o no en fem;
tampoc, hauria de ser-hi un
homenatge,
per tal de rendir-nos culte
a nosaltres mateixos.


Aquests pensaments 
en són una mica egòlatres i, certament desfasats.


L’èxit i, el fracàs, hi són
d'inexistents.


Què major joia que fer-ne
un món millor per a tothom.


Quin goig el fet d’assolir
la llibertat de tots;
deslliurar el nostre planeta
de les argolles;
poder respirar l’aire pur;
beure l’aigua cristal·lina;
nodrir-nos dels aliments
sense tòxics;
treure a la llum tot allò
que roman amagat;
sanar cadascuna de les
malalties;
eliminar les guerres i,
despatxar els seus 
inventors.


Això sí què en seria 
un gran triomf,
una victòria per part
de tots plegats.


La creativitat ens hauria
de servir en primer lloc,
per salvar el planeta
i, els seus hostes, no pas
per fer-ne exhibicions
del qui hi som o del qui
no hi som.


Això manca d’importància.
Ens queda tant per aprendre.
La humilitat, n’hauria de
sobreeixir en primer lloc,
a l’hora d’ensenyar-nos
alguna cosa de ben transcendental...!









Adela Payá i Prats
             🍂



                   
                               

UN LLUENTÓ...

UN LLUENTÓ...!


Un nus, una corda feta de llaços;
un blues, un abús, ..Un lligam
aferrissat.


Davallada de les persianes,
la manilla girant de dreta a
esquerra...


El Sol s’ha posat les túniques
endolades, la llum tèrbola
s’escola per les escletxes.


L’ancià, mig adormit al seu selló,
juga a l’esbarjo de fotografiar-se'n
mil vegades mil,
no vol passar-ne desapercebut,
ja li’n queda poc per deixar-ne orfe el planeta de si mateix.


Ara vol ser-hi ben substancial,
i, s’afegeix títols insignificants.
Sap què el temps no perdona
a cap ni un.


S’hi mira a l’espill mil vegades
mil, es planxa les arrugues i,
de pas, es tenyeix els cabells.
Ha de excel·lir-se al davant
dels qui l’hauran de catalogar.



Més i més imatges repetitives
d’aquells que viuen a sobre
de les passarel·les
esperant incansablement
el fet de ser-ne lloats mil vegades mil....Aquesta submissió a un mateix, n'ha de ser força esgotadora.


S’aixeca del seu aposent, es vesteix per a l’ocasió, ha memoritzat totes les estrofes, pensa i, repensa amb el
seu nom retolat amb lletres daurades.


Ell, és un poeta, el poeta del
seu poble adoptiu, i no vol que a ningú se li oblidi....N’hauria de penjar-se medalles amb
els seus llibres.


Ja li resten poques anyades
com per a viure en l’anonimat.


Vol ser-ne reconegut...I encara
que camini amb els peus torçats, s’esforçarà per continuar en davant....Al capdavall, quina importància pot tenir-ne haver segut un rufià, quan per ell,
el més important n’és refulgir
com banderola al vent...!





Adela Payá i Prats
             🏳



                              
                                  

ELS ULLS, AL COR, EL COR, ALS ULLS...!

WWW.PINTEREST.ES.COM

                                  

ELS ULLS, AL COR,

EL COR, ALS ULLS...!

Mai ningú no em podrà

salvar del que hi veig i sento.

Abans, encara em podia

abraçar a les arrels de les

ingenuïtats.

Avui, hi sóc una mica més

gran i, més sàvia i, això

comporta un sofriment

afegit de més.

Davant d’un ésser humà o no

humà, ja pressenteixo el que

de vegades, m’agradaria

ignorar.

Intueixo les intencions, les

premeditacions i, les traïdories;

en ser-ne conscient, anteposo

el defendre’m a mi mateixa;

aleshores, em veig obligada

a marxar-hi.

No sóc bisbe ni arquebisbe,

ni capellà ni escolà,

ni jesuïta ni dominicà;

no sóc qui, per instruir-ne

ningú, ni per encalcinar

ànimes de quitrà.

La felicitat, pogués ser-ne fruit

de les ignoràncies en un món

capgirat de l’inrevés.

No s’hi pot ser feliç en un lloc

on les perversitats hi són

a l’ordre del dia, llevat que un

s’hi faci el cec, el sord, el mut

o l’analfabet.

Vols engalzar-te amb algú,

poder llaçar la teva ànima amb

una altra i, de cop:

interessos materials,

poligàmies, harem de moltes

dones, frugalitat de la vida,

insensateces dels moment,

mentides i, més mentides,

argúcies i, sabotatges.

Un món sinistre, espasmòdic,

inquietant, amb principis

de supervivències i, empremtes

robòtiques, on fins i tot, alguns

per paüra, han optat per estimar

nines androides o ídols maquiavèlics. 

Mai ningú no em podrà

salvar del que hi veig i sento.

Miri per on miri, llengües

emplenades d’amargor 

ja es sadollen de tan regust

a fel....Les dolceses, les han

adulterades amb fumaroles

ben agres. I, les oïdes, volen

romandre obturades, per no

escoltar-ne tant de soroll.

La flaire a sofre el fa ronsejar

amb el nas tapat, ...Inventes

melodies tendres, per contrapesar

les estridències, amb l’anhel

de que hi arribi un jorn, on poder

escollir-ne entre el que vols i, no vols.

Ens queda l’esperança de

què demà serà un altre dia,

quan potser, podrem escriure

el nostre destí de vida.

Mentrestant, segueixo veient

i, sentint i, m’estremeixo en

clissar aquest món, forjat

pels éssers diabòlics.

Adela Payá i Prats

CONTRARIETATS...

CONTRARIETATS...!


A aquella, que n’és
de ben bonica:
una abraçada ben grossa;
a eixa, que llueix 
de jovenesa:
un petó ben sucós;
la més gran, sembli ser
que rep els cops més
agosarats, que potser
ni la jove ni la formosa,
mai no els rebran,
mentre resplendeixen
dels seus atributs.


Alguns homes, només
creuen estimar
cossos jovenívols i, embellits;
encara no han après a veure
més enllà de les escorces.


Un món desigual, on les dones
suporten les necetats
més immenses;
evolucions de les ànimes força
desequilibrades.


És com sí les femines haguéssim de conformar-nos 
en tenir per companys a barons troglodites.


Trist i, desmesurat, aquests paradigmes.a sobre de les 
nostres espatlles.
No cal imaginar el que no n’és
d’habitual,...
L’amor, espill de les
crèdules querences, mai no
ha existit en mascles que permuten les aparences 
per les tendreses.


Vivim entremig de les vacuïtats,
surem a sobre d’aigües desèrtiques;
ser muller en aquest temps, 
ja n’és una tasca que cap gentilhome no en voldria 
acomplir de seguit.


Hem de suportar els ulls 
bessons esquarterant altres còrpores;
hem d’aguantar infidelitats
a cada moment;
hem d’engolir-nos estupideses
i, de vegades insults;
algunes, fins i tot, 
en són agredides físicament.


Qui vol conviure amb 
petimetres, on tot el que impera
a dintre d’ells, en són els instints...?



Tal vegada, gaudeixen de les
seves involucions...?





Adela Payá i Prats
            🐡




                            

INSENSIBILITAT...

www.pinterest.com

" Ull de serp "
                                    

INSENSIBILITAT...!


Exhibeix el seu ample cos, i també presumeix de les dolces paraules: car on és l’honorabilitat ?

Què s’hi va fer de l’honestedat,
d’acomplir els pactes amb actes de veracitat...?

Revenges pels retrets, abans
de fer-se conscient de les
malvestats ofertes a pler.

Desfilada de cors abaratats
per les seqüeles dels qui
gaudeixen d’infringir malbé.

I, encara s’hi pensa que és el déu.totpoderós, amb privilegis per atorgar beneplàcits o maleficis.


Passeu, passeu, agenolleu-vos
al seu davant, que avui se n’ha
esparpillat amb corona i ceptre.

Doncs el que ignoreu, n’és la seva temença a les veritats; en sentir-se al descobert, aleshores, tot ho vol barrar.

De famílies verdosenques, li’n ve el seu llinatge, i tanmateix s’hi vulgui fer passar per humà, no ho és.

Va d’un lloc a l’altre, a la conquesta de fembres, s’hi pensa que això li’n
concedirà més renom.

Però si li mireu l’ànima, n’és
més fosca què una nit
sense estels, amb somriure de glaç.

Com un torero, li agraden les
estocades ben al fons, fins a
dessagnar els éssers vius.

El seu canibalisme se’l reserva
per als seus festins; a dintre de les intimitats, mai no el veureu...!

Els éssers amb pell de cartró i, cors enllaunats, en són de ben cruels i, cap emoció no hi senten a dintre d'ells.

Aneu amb compte...No n’és d’or, tot el que rellueix, i els daurats, de vegades, sols en tenen que aures carnívores.






Adela Payá i Prats
🍭


      





                                     

ELLA, ERA ELL...!

FOTÒGRAF : SERGI CÀMERA

                        


ELLA, ERA ELL...!




S’hi va engalanar amb les 
robes d’ell, ....Un llacet esgrogueït
lluïa al voltant del seu coll
i, un capell roig de llana grossa
amb llaçades porpra li cobria el cap.


Al mig de la plaça, dissertava
discursos en pro dels refugiats,
barcasses plenes d’immigrants
duia a tota Europa, però
el que ignorava és que els
sarvatxos ja n’havien programat
de sotamà, les morts de molts
innocents.


S’hi va llevar el ropatge d’ell
en assabentar-se que romania
a la presó, de res no li va servir
voler-lo encobrir.


I, ara disfressada d’ella mateixa
estiregassa mans enmig de l’oceà;
les fronteres s’han enfortides
no deixen entrar a cap ni un.



Maceren òbits en pots de conserva,
adobats d’aigua marina, 
ningú no s’està
per la labor de salvar-ne vides.



Els rics cada vegada més 
obtusos,
als desemparats de les guerres
no els volen a les seves llars,
mentre els llangardaixos s’hi
muden de pell en ser-ne
a dintre de les coves.


Riuen de les seves estratagemes,
i, ja cavil·len quina serà la següent estrebada.


Amb mapes a sobre de les murades,
ordeixen quins seran els 
combats què n’hauran 
de continuar en aquest món de molsa ensangonada.





Adela Payá i Prats








                        

TRACES EMMASCARADES...

Georges de La Tour 
( 1593-1652 )




                                   


TRACES EMMASCARADES...!



Venen cap a mi,
les torxes apagades,
fumegen encara una
mica, amb una flaire
ancestral.


Mans sostenint ciris 
grossos.amb devocions
fins les imatges,
que semblen fetes de cera 
i de mel.



Tu, solidificat en carn marmòria
has oblidat els escrits dels pergamins,
i, amb empremtes d’escaiola 
has deixat impregnat els papirs
amb el tou dels teus dits.


Signatures del teu nom a sobre
de manuscrits falsejats,
cap veritat, no va ser-ne 
exposada a les llums,
i d’enganyifes ja rauen els documents  d’antany.


Al damunt del cadafal t’esplaies
argumentant el que no n’és
per tal de disculpar-te a tu mateix,
al davant de la concurrència.


Flors endolades al teu cor d’acer,
anells metal·litzats coronant
la molsa de les teves deu maraques,
totes alhora, ressonant en un 
ball catapultat.


Dormilegues fulles daurades 
al fons de l’oceà, 
algues surant de nou
a sobre de la mar de carabrú,
mentre tu, des de les alçades 
en fas creure a tothom el que mai no hi va ser.


A les processons t’exhibeixis
com estàtua compungida,
però tu i jo, ja sabem què
plores amb llàgrimes de cocodril.



Hi són els devessalls dels qui
aprofiten fer llàstima per
assolir un caramull d’atencions.



Estimes teixides amb ganxets
rovellats i, punts esllavissats,
volent-ne cobrir la imatgeria
de vestits policromats, on tu,
als teus escrits els has ressaltat
de paraules amb ornaments
d’homilies dominicals.






Adela Payá i Prats
             😐




                                   

DESPIETAT...

                                 

                               

DESPIETAT...

Llevant la pols dels llibres

me n’he trobat dedicatòries

teves...S’hi fa difícil entendre

que acabessis els teus escrits

amb la paraula <Amor>

quan els teus actes, hi van

demostrar, ser-ne escrutadors

de qualsevulla amorositat.

És lamentable que hi fessis

ús dels mots que no es

corresponien...Els que no hi feien

estralls de les querences,

no haurien mai de tenir-ne

el dret a lluir com rètols

d’escaparata, quan només

desitjaves luxúries del moment. 

Trist i llastimer, aquell gust

indecorós a l’hora de jugar

amb els sentiments, propi

dels esgarra cors, qui frueixen

amb el fet d’apuntar al centre

de les coral·lines amb punyals

ben llossats..

Potser un jorn et torni els

llibres que em vas regalimar

i, rellegeixes totes aquelles

paraules teves què en tot

moment hi vas deixar al

descobert, sense ni tan sols

haver-ne tingut la delicadesa

d’abillar-les amb els seus

enagos d’encaixos..

Adela Payá i Prats

       

EL SUPOSAT...

EL SUPOSAT...!



Potser et creguis important
o mereixedor
del que probablement
no et correspon..



Pots lluir-te per tot arreu,
fent el paper d’ostentós, 
però ja saps massa bé
que hi arreceres
un cor ben endolat, sargit 
de draps i més draps.


Els teus actes deplorables,
no obeeixen a l’amor,
són sofisticacions 
enrevessades,
d’allò que hi vol apropar-se’n
a les estimes, però que mai
no ho assoleix.



Llàstima de tants fingiments,
quan alguns ja s’assabentem 
de qui eres i, en quina pàgina
del llibre t’hi trobes.


No cal embrutir per més
temps els paisatges.
No cal ensutzeir-los d’estalzim,
tampoc és necessari
que et cobreixis de pols d’alabastre.


Ja n’hi ha prou de tants 
melindros,
de tantes caràtules,
de tantes mofes.
Qui ho hagués dit d’una
criatura que hi passa el temps
assajant les seves mentides...!




Fa molta pena...!


He arrencat la pàgina 
del llibre, on tu sorties, desentonava 
amb la resta del volum,
ara, en poder l’incorporaré
a l’altre tom intitulat
 <vides obscures> on
de bon grat, la fulla per si 
mateixa se ha enganxat
tota sola sense l'ajut
de dits maldestres.





Adela Payá i Prats
             📖
       


                                  

TEMPS D’ESCOLA...

                             

                                  

TEMPS D’ESCOLA...

Companyes d’un col·legi

d’antany, ens hem reunit

per recordar quan érem nenes.

I, ara et veus com algú que

hi és ja, a vora d’un final

de vida..

Abans tot n’era molt important,

en aquests moments les coses

per tu, escassegen de futurs.

Rostres que et costava identificar,

uns altres inalterables, alguns

desapareguts per malalties

i, altres destrosses.

Has entaulat amistats amb qui

en el passat mai no hi havies

parlat ni un sol mot, i amb qui

haguessis gaudit d’estar a recer

d’elles, te n’adones dels rebuigs

sense origen ni causa.

Molta joia de ser-hi de nou al

centre de la teva infantesa i, de

la teva adolescència.

Però saps que com tostemps

hi romandràs amb la teva

i, ja acostumada solitud. Els

amics de l’ànima no sempre

hi són i, quan vols saber d’ells

o ben bé han marxat lluny del

poble o s’han fet fonedissos.

Malgrat tots aquests raonaments

te n’alegres de tot cor d’haver

gaudit d’aquelles persones que

te n’han fet remembrances de 

qui eres tu, quan només en tenies 

dotze o tretze anys.

De la sortida de l’ou a la preparació

instantània per enlairar-te

a unes altres morades, empolainada

d'indumentàries novelles.

Adela Payá i Prats

                     

              

MIRADES...

                                                 

MIRADES...

Prats verds als teus ulls,

jaspiats d’espirals brunes.

Un infant s’hi passeja

a dintre de les teves esferes,

juganer amb el seu arc

metàl·lic, ....Corre que corre,

i, al lluny, ja el perds fins

a veure’l com un punt

dissolent-s’hi, de mica en mica.

Cascavells sonant més enllà

de les teves conques orbitàries,

alertant-nos dels aldarulls,

aliens, a aquestes sonalles.

I tu, ben divertit, ballant

a pas lent, vestit com un

arlequí, rombes amunt i

avall, cargolant-te als arbres,

besant petalines de flors

enrossides, estiregassant

els teus braç0s, invitant-me

a fer ballarugues amb tu.

Acolorim els nostres esguards

de línies corbades, i tots dos,

a sobre de carrosses, recorrem

galàxies de llambregades

dolces;

s’estimem amb força,

i, el nostre amor el traslladem

als espais siderals de dintre

dels irisats espills compassats.

Ens hem dissolt entre garlandes

púrpures, car ja ens clissem

amb una única mirada.

Ens hem fos...! Abrusats

d’assuaujades ceres

liquades, davallem pels cossets

oblongs del ciris, fins a

amalgamar-nos en una mateixa

molsa esblaimada.

Adela Payá i Prats