QUAN HI SIGUIS BO...!
Dels turons te’n
vas escapolir
com obaga
blanquinosa;
te n’havies
aclarit els teus
teguments, encara
que
et faries oblidadís
dels teus quefers
fúlgids.
Hi vas començar
amb
l’assaig dels
mots corrosius,
què en voler-los
empeltar
a sobre dels
conreus,
ells mateixos,
s’hi van
negar a créixer
de bellugor.
Amb túniques
ancestrals,
qualsevulla cosa
s’hi agostejava
al teu pas,....
Ansiejaves
imposar la teva
voluntat
al davant de
qualsevulla
beutat i, no
sabies, o tal
vegada ignoraves,
que
cadascuna s’hi
plau d’acomplir
els seus
designis.
El que mai no hi
esperaves
és que t’hi vaig
sotjar
emmirallant-te a
sobre
dels rierols i,
ells, sense que tu,
te n’adonessis em
varen
mostrar a l’ens
que arreceraves
a dintre teu...
Dels turons te’n
vas escapolir
com obaga
blanquinosa,
però tristament
t’hi vaig
percebre com un
ésser malaltís
i, danyós.
Només puc
oferir-te’n
el meu amor a la
distància,
però no m’hi
estaré a frec
d’una criatura
que frueix
de descolorir-ho
tot
de les seves
cromacitats.
Has de
comprendre, que he
de defendre’m
dels malfactors...!
Tal vegada, en un
altre temps,
i, en un altre
lloc, quan hi hagis
pres partit per
les luminiscències,
potser,
aleshores, m’hi estigui
amb tu, una
estoneta...!
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada