HI HE ARRIBAT TARD…

HI HE ARRIBAT TARD…!




Transcorre el temps, potser
més de pressa que abans;
les hores s’hi fan minuts
i, els minuts dècimes de segons.


L’enyor ja se ha revestit d’una
mena de tristesa, què s’ha
instaurada de seguit, fins
a no percebre-la com a tal..


El món et sembla tan bel·licós
que agraeixis continuar en ell, malgrat que de tant en tant, hi'hagis de contenir-ne les llàgrimes.



De les bondats s’hi fan estralls; rostres de criatures massacrades per tot arreu, trets clivellant cossos jovenívols.


I, encara s’atreveixen a dir-te
que hi siguis feliç en un món
enllustrat d’envermellit, i que
cantis als déus assassins.


I, el teu estimat, amagat sota
les pedres, incapaç de dir-ne
cap dolcesa, perquè per a viure se n’ha disfressat de diantre.


Estiris la corda plàcidament,
dringuen uns esquerdills,
i ell, amb borses al dessota
dels ulls, hi sembla un altre.


És cert, el temps ha transcorregut
amb rapidesa, pareixis molt més gran que abans i, en apropar-me’n per fer-te un petó, una munió d’ossos s'hi cauen.


Un vilatà em senyala el teu nínxol al cementiri, és clar, hi he arribat massa tard i, sí en el passat vàrem emmudir, ara mateix, els silencis s’eternitzaran.







Adela Payá i Prats
              🔶️