UN LLUENTÓ...

UN LLUENTÓ...!


Un nus, una corda feta de llaços;
un blues, un abús, ..Un lligam
aferrissat.


Davallada de les persianes,
la manilla girant de dreta a
esquerra...


El Sol s’ha posat les túniques
endolades, la llum tèrbola
s’escola per les escletxes.


L’ancià, mig adormit al seu selló,
juga a l’esbarjo de fotografiar-se'n
mil vegades mil,
no vol passar-ne desapercebut,
ja li’n queda poc per deixar-ne orfe el planeta de si mateix.


Ara vol ser-hi ben substancial,
i, s’afegeix títols insignificants.
Sap què el temps no perdona
a cap ni un.


S’hi mira a l’espill mil vegades
mil, es planxa les arrugues i,
de pas, es tenyeix els cabells.
Ha de excel·lir-se al davant
dels qui l’hauran de catalogar.



Més i més imatges repetitives
d’aquells que viuen a sobre
de les passarel·les
esperant incansablement
el fet de ser-ne lloats mil vegades mil....Aquesta submissió a un mateix, n'ha de ser força esgotadora.


S’aixeca del seu aposent, es vesteix per a l’ocasió, ha memoritzat totes les estrofes, pensa i, repensa amb el
seu nom retolat amb lletres daurades.


Ell, és un poeta, el poeta del
seu poble adoptiu, i no vol que a ningú se li oblidi....N’hauria de penjar-se medalles amb
els seus llibres.


Ja li resten poques anyades
com per a viure en l’anonimat.


Vol ser-ne reconegut...I encara
que camini amb els peus torçats, s’esforçarà per continuar en davant....Al capdavall, quina importància pot tenir-ne haver segut un rufià, quan per ell,
el més important n’és refulgir
com banderola al vent...!





Adela Payá i Prats
             🏳