PERDUT ENMIG DE LA NEU....

PERDUT ENMIG DE
LA NEU...!


Glopades de fum 
enrossit,
se’n surten dels meus 
llavis;
una gelabror com 
mai sentida,
em fa percebre 
com a punt de ser-ne amortallada.


A penes, no hi puc 
bellugar els meus dits i, 
amb cruixits
d’ossos crepitant, 
cavil·lo sinó me n’hauré
trencat alguna articulació.


Aiguaneu sota les soles 
de les sabates, 
com si de cop, 
n'estigués trinxant 
alguna cosa,
espetecs dels peus contra
l’asfalt i, un estremiment 
de tot el meu cos, 
en continuar trepitjant
les rajoles del passeig.


Nyac, nyac, nyac...!


Les botes desfan la neu amb
remordiment, deixant petjades mig dibuixades, 
a sobre de la.molsa encalcinada.


Amb un nas roig com un
tomàquet, em penso que dins
de no res, estavellarà de sobte
i, amb suc envermellit, en serè
envernissada d’un roig fluorescent.


Tinc tant de fred, com mai no
ho havia patit i, en arribar
a casa, al davant del foc
m’hi escalfaré com brancall
abrandat.
A tu, estimat, t’he abandonat 
a la rambla, mentre
tot consternat t’hi treies
de dintre del teu calçat borrallons d’albí.

Des d’aleshores, que ja no 
et contemplo.
Te n’has dissolt al cos
de blancaneus...?





Adela Payá i Prats
              💎