DEL COLOR NEGRE....

         PARELLA A LES FOSQUES

                                    

DEL COLOR
NEGRE...!


S’estimava l’absència 
dels raigs daurats; 
no li agradaven els colors
esblaimats, que tant
l’enlluernaven.


Ell, de pell bruna, 
cercava dies
escadussers de Sols i, 
nits mancades
de Llunes, 
on poder arraulir-se’n,
sense ser-ne ataüllat
per ningú,
i, en feia molts gambirols,
grimpant com un cérvol,
per sobre dels esquerdills 
platejats.


Espinyolava les coloraines
encegadores, de les aurores,
destenyint-les en 
obagues violàcies
i, als estels, els hi posava
mantellines grisenques.


Amb les seves mans 
en donava formes 
arrodonides als dolls
de llum sobrancers i, 
com a boles de foc,
les llançava al fons
de l’oceà marí....En aombrar
els paisatges, davallava
tot encuirassat amb el seu
vestit cenyit i, les seves
botes plomisses.


De mans artesanes, 
a la Terra engalanava
d’escultures forjades
amb ferro i bronze,
què als seus hostes 
regalimava;
excavava terrenys sense 
folgança
i, en feia descobertes 
de tresors
d’un passat ancestral..


Tot ho cobria de llum tènue i,
en clissar la dona de foscam
amb els cabells ennegrits, 
d’ella s’hi va fer devot.


Al llindar de la seva casa,
tots els jorns, li regalimava
una ploma d’estruç i, 
un matí ennuvolat
esquitxat pel txirimiri,
ella hi va sortir amb un vestit
d’astracan, tota emplomallada,
entelada per una ombrel·la
vermellosa...


Ara en entrellucar-se
cara a cara,
n’han quedat força eclipsats;
de les mans s’hi han engalçat
i, a l’horitzó, tots dos, 
s’han esvaït per entremig 
de les airines,
sense que ningú s’expliqués,
aquest art de les invisibilitats.


Els cels s’han endolat i, 
un plugim de regalèssia, 
tot ho ha encobert.







Adela Payá i Prats