 |
| CÀRRER SANT LLORENÇ ( ALCOI ) |
LA CASA
DE L’ÀVIA...
Aquella estança
de fa tants
i, tants anys, ja
no hi és,
on una dona gran
amb els
seus cabells
blancs, s’arrecerava
al voltant, d’una
taula rodona.
Una nena li’n
feia companyia,
mentre la seva
avia li ensenyava
les lletres a
sobre dels fulls
de l’al·leluia.
N’era una muller
molt devota...!
El retrat de la
mare hi penjava
d’un tempanell,
que a poc a poc,
hi anava
escorxant-se;
al sòl sempre hi
trobaves
polsim acolorit.
Aquell dolç
esguard de la mare
mai no n’havia
incidit a sobre meu
al món real...
Què bonica què n'és
i, no obstant,
sempre hi havia
estat tan llunyana..!
L’avia em deia
que així preguntant
no acabaria mai
de llegir...!
Qui és Déu,
àvia..?
Un gloriós que
mana de tot...!
Malgrat les
explicacions, res no
entenia,....I, aquelles
vesprades,
només n’eren un
compendi de noms
estranys i,
d’històries bíbliques.
Aquest home que pareixia
ser l’amo
de tot,
aleshores, em semblava
una mica
malvat...!
Amb fuetades de
ben gruixudes,
als mercaders,
totes les seves
andròmines,
llançava pel terris.
Però pronunciava
durant dues
hores paraules i,
més paraules,
què aleshores, em
costava
molt i, molt d'entendre...
En acabar
aquestes escriptures
sagrades, hi
anava a jugar
amb els cosins...
L’oca, el parxís,
jocs reunits
geyper, fer
famílies amb dues
baralles de
cartes...
Aquelles muntades
al terrat,
d’amagatotis dels
progenitors,
on el pare en
tenia arraulits
un munt de maniquins,
que vestíem amb draps i,
ballàvem amb ells,..
N'eren moments força
divertits.
Dies d’infantesa
què amb aquell
enderroc de
l’edifici, hi va donar
lloc a la
construcció d’un nou
habitacle,
anomenat: SUMA.
Tristament
aquells records
ara, combreguen
amb l'espai
de gestió
tributària;
qui ho havia de
dir, que tot
allò, tan màgic,
acabaria envoltat
pels tributs dels
ciutadans..
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada