PUTXINEL.LIS...

                        TITELLES




PUTXINEL.LIS...!


Quina llàstima què em fa
aquest personatge de palla
i, de cartró amb uns ulls
de cristalls plastificats,
i, cobert amb vestimentes
d’un altre temps..


Amb la seva veu d’espinguet
què de vegades t’obliga
a voler acotxar les teves mans
a sobre de les oïdes.


Què com titella repeteix
les paraules dels seus amos,
una i altra vegada, fins i tot,
sembla un disc ratllat.


Com capissola emboirada,
se n’ha reblit d’uns pocs
conceptes, 
dels quals cap cosa
no pot entendre, i enllà,
s’hi està fent giravolts
al cercle, incapaç de trobar-ne
la porta de sortida..


Quina llàstima què em fa
aquest personatge de
plomes i, de serradís,
que a desaprès a pensar
i, a sentir, a estimar i,
a lluitar....Què tant sols
s’hi delecta en posar
en acció, tot el que els seus
caps li dicten.


El més trist i colpidor
és que no se n’adona
que a recer d’ell, una obaga
de ben immensa i refulgent,
amb matisos verds i grisos,
el té subjugat....A les seves
ordres n’és adoctrinat,
encara que ell, s’hi pensi
que gaudeix de tota la
seva llibertat..


Quina llàstima què em fa
aquest personatge de llautó
i, de roent, fent passes i,
moviments de mans
teledirigides per uns altres,
calcigant un terregam
que els seus peus no
el detecten
i, què tot el que toca amb
el palpís del seus dits,
uns altres el reben a la seva pell.


Un monyicot suplantat, que
per sí sol, no s’ha instruït
ni de com ha de viure,
tan avesat a que el dirigeixin.



Fils de setí, des de ben amunt
el manipulen i, al davant
d’ell, li n’han projectat
pantalles hologràfiques,
de tot allò, que volen què es cregui, tanmateix, no hi sigui encertat.



Quina llàstima que em fa...!
En serem tots putxinel·lis...?





Adela Payá i Prats