 |
| IMATGE: www. pinterest.com |
LA MORT
DE L’ÀVIA....
Aquella àvia per part
del pare,
tan menudeta i,
geperudeta,
què s’hi negava a
prendre les
medicines,
repetia de sovint,
que no volia
engolir-se eixes
píndoles
traïdores...
Semblava una
gitaneta amb
aquells ulls tan
negres i, tan
inquisidors,
sempre tan seriosa,
que ja refusava
de seguir vivint,
però què s’hi adelitava
per
ensenyar-me’n a
llegir...
Tan amant de les
lectures i, de
la seva ràdio
d’abans, i sobretot
de la música
clàssica...
Tantes vesprades
arran d’ella
llegint i, escrivint,
sentint
simfonies de
qualsevol músic
i, veient a
través dels cristalls
com s’hi feia de
nit, fins que
el pare venia a
recollir-me.
Un jorn de sobte,
l’àvia sense
dir res a ningú,
s’hi va ajocar
al seu llit de vídua,
en entrar a
veure-la, em va dir
que un anell d’or
amb les meves
inicials ja n’era
meu...
Res no comprenia,...!
A poc a poc, s’hi
glaçava
amb un rostre
marmori...
Quan tothom
pensava que
n’era morta pel
seu aspecte
tan empal·lidit i,
encartonat,
va obrir els dos
ulls per un
breu instant i,
ens va dir:
“ Què hi faig
encara ací...? ”
Vam deixar
transcórrer
les hores per sí
de cas
l’àvia ens volia
transmetre
un altre
missatge...!
I, així va ser
com vaig conèixer
la mort de ben a
prop, va ser
la primera mort
sotjada
a l’edat de set
anys i, malgrat
la malenconia de
tots plegats,
la meva cosina i,
jo hi vam
cantar sense
parar, fins que ens
van tancar en una
estança
ben allunyada de tots;
però l’àvia
ballava amb nosaltres
dues, amb uns
ulls refulgents,
més palplantada
que una jove,
i, no lluïa de vestits endolats,
més maca com mai no
l’havia
vista....
Amb dues besades
a les galtes,
la vam clissar
com traspassava
les vidrieres amb
molta il·lusió,
i, ens va
regalimar tots els seus
somriures, que
cap vegada,
no vam
entrellucar essent
en vida...Un cistell de cireres
acabades de recollir-ne ens va
oferir a les dues, ans
d'emprendre el seu vol...
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada