SOLEDAT...

             EDUARDO KINGMAN 
                   ( 1913-1997 )                                   " DESCONSOL"
                              

SOLEDAT...!


Ja veus, després de tant
de temps i, res de res,
..cap empatia...!


Me n’adono de la meva solitud,
eternament eterna,
sense confidents ni amics que
vulguin escoltar-te’n,
on ningú no vol implicar-se
per temença a ser-ne involucrat.


Els problemes només hi són teus,
i, de ningú més...! encara que
a més d’un li'n concerneixi.


Li’n fas trenes a la teva soledat;
la perfumes de dalt a baix;
li’n poses encaixos negres;
i, una diadema emporprada
el seu cap cenyeix;
passeges tots els dies amb ella
agafada de la seva mà.


Tothom et considera tan forta,
com a poder fer-se’n oblidadissos
de tot allò, on ells, també hi
van ser-ne col·laboradors.


Terrenys verds, estenent-se
al llarg de l’horitzó, per a no
confluir ni amb els còdols;
oceans emblavits on poder
deixatar-te’n i, a la fi,
disgregar-te’n tota sencera
de cap a peus.


Isolada del món, en deserts
d’incomprensió i, a tothora,
qüestionant-te les mateixes
preguntes, que ningú no voldrà
respondre’t.


Un desemparament amb arrels
de volcà marí, on el seu magma
d’erupcions de tristor,
vol expel·lir explosions
d’aigües efervescents.


Cap consideració...!
Un camí amagadís...!


Devessalls de cristalls,
serviran de senyals,
a tots els éssers fugissers,
que sense immutar-se’n per res,
t’observaran de ple,
però que aleshores,
seran incapaços de prestar-te’n
almenys, un, dels seus fanals
per a enllumenar-te’n.


Senderols a cegues amb ulls
aguaitant-te, i tu, a soles,
amb la teva nina cargolada
de solituds.



Desconsol...!







Adela Payá i Prats