DUES ALZINES...

             DUES ALZINES EN UNA



                                       

DUES ALZINES...!

Un vals de lluna nova
ballen arreplegats,
al dessota d’una aulina;
grans de glans els bategen
a so d’una nit emplenada
d’udols.


Els mussols els observen 

sense immutar-se’n

ni una mica.
Des d’allà dalt,
a sobre de les copsades 

de l’arbre,
uns ulls arrodonits

refulgeixen
i, una abraçada de foscor,
a tots dos, els arrauleix.


Cabells embullats 

amb galtes envermellides 

en fan enarborar
ales de voliaines,
on unes boques d’escarlates, 
assaboreixen reflexos 

de llampecs.


Agulles de glaç, des del cel
a poc a poc, els clivellen
i, en fer-se’n amagadissos
a la soca gran de l’arbreda
ja llueixen com arrels incipients.


Clapes dels seus cossos en fan
rellucs de poncelles arran
del terris i, unes flors amorosides,
a la Mare Natura la guarneixen
de lluentor.


Des de ben lluny una alzina
ben copiosa, de brancams
incòlumes, una obaga expandeix
a recer d’ella i, dos arbuixells
de cop i volta,
rebrosten a l’uníson.





Adela Payá i Prats