UN JOC DE BLAUS I, DE BLANCS...

      
 ROSTRE ALS NÚVOLS
      
                             

UN JOC DE BLAUS
I, DE BLANCS...!

El meu vestit tot jaspiat
de clavells, ha encès un sospir
al cel de turquí;
els núvols, de sobte,
s’han esfilagarsat
i, amb línies esclarides,
un rostre fugisser de la terra,
des de ja fa un temps,
l’han dibuixat amb tots els teus
trets de l’abans.

M’he sorprès en veure’t,
mentre tu, allà dalt,
un ample somriure has
estiregassat als teus llavis.
N’ets fet de gebre i, de sàndal
de fumaroles i, de feixos
de cotò-en-pèl.

La teva veu no puc escoltar-la
i, al mirar a sobre del rierol,
t’he vist reflectit al dessobre
de les aigües;
bombolles de molts colors
de la teva boca esclafeixen;
com sí fossis un brollador,
rages gotims de cabells d’àngel
i, encara que m’entesto
per endevinar el que em vols
dir, res no hi puc entendre.

Esvaint-te a poc a poc,
te n’has trasmudat en
un lliri blanc, què al meu cor
he acotxat amb molta tendresa,
almenys, me n’has fet sabedora
que existeixis en una altra
forma de l’espai-temps.

Avui, senyals eteris i, aigualits,
enjogassats amb els colors
emblavits, m’han dut per una
estona, el teu visatge, de quan
et vas escapolir d’aquesta
dimensió terrenal.
                






Adela Payá i Prats