A COPS DE FAL.LERA...!

A COPS DE FAL.LERA...!


A les nits em bressolava
en uns braços que dibuixava
amb la meva ment i, el
meu esguard adormit.

De pell, vellutada de verd,
n'era arronsada entre
els branquillons de les
alzines, on un munt de glans
amb barrets de palla en
feien de saltirons i, de piruetes,
al meu davant, amb sospiralls
de ventades.

Em parlaven de la tristor
d'un home amb ulls d'almesc,
què en veure's exclós
al cor d'una dona, en sentia
molta gelosia i, cobejança
per tot allò què
encerclava  a una muller
inabastable.

En albirar- la, a recer dels
juganers fruits de l'arbreda,
s'hi va sentir tan rabiüt, que
des d'un raig de lluna
hi va davallar, només per
ser-hi arran d'ella:
<l'amiga dels arbres>.


Malgrat el seu esforç, en
cap moment, la nina,
no li'n va dedicar ni un
lleuger somriure, ella, seguia
enjogassada amb els seus
amics, que a tothora ballaven.

Així, què de sobte, una pluja
de grans de raïm, a tota ella,
la van acolorir de glauc llampant,
i, a besades, l'home capficat,
se l'anava llepant, de mica en mica,
sense que ella s'hi assabentés de res;
doncs, ell, en  tenia el do de
la invisibilitat.





Adela Payá i Prats
❣🌻