ON SÓC...?

ON SÓC...?

M'he mirat les sabates
però me n'adono
de què hi vaig descalça,
tanmateix, tampoc albiro
els meus peus,
potser els havia imaginat.

Em palpejo el cos i, no
el puc sentir,
hi vaig despullada?.
No, no és això, ...!

Em miro, o semblés
què em mirés;
doncs, no m' hi veig,
però sé què hi sóc.

Em percebo d'una estranya
manera. Com difuminada,
volatilitzda, transparent,
inaccessible, o feta
de cel.lofana.

M'he mort i, no m'hi trobo?
He perdut el meu cos?
Déu n'hi do...!
No recordo quan ni on
ni com va ser...!

Què m'ha succeït..?

Algú em dóna la mà i,
amb gest burlaner, em diu
què n'estic closa,
com endinsada en una
esclovella;
al doble fons, d'un armari
tancat en clau, hi sóc.

Vull aporrejar la porta
però les suposades mans
són com de gelatina,
res no hi poden colpejar.

Demano auxili..
Al.lèluia...!
S'hi escolten sorollets, o deliro per escoltar- los, algú despenja alguna cosa del penjador ...És fosc, no hi clisso cap espurneig.

Estaré cega....?
N'estic tornant-me ben boja...!

Escridasso amb totes
les meves forces,
malgrat el meu esforç
crec què no faig atenció i,
n'és com una veu silent.

El pare què n'és de ben mort
des de fa anys, afegeix:
" Tranquil.la nena, n'estaves
somniant.....Segur que ha
segut un mal són..."
Només has d'obrir- hi  els ulls... !
No, no, no  els vull descloure...!
😣
A més a més, penso que ni
tan sols hi tingui de globuls
oculars.

 On sóc...?



Adela Payá i Prats