N'ERA UN ARBRE...!

N'ERA UN ARBRE...!


Vaig ballar amb els raigs
assolellats, enmig de les
ensucrades valls,
feia molts giravolts i, 
pensant què em volies,
aguaitava per veure't aviat.

Corria entre els esbarzers
sense a penes fiblar- me'n
dels seus punxons;
acaronava gossets
llastimers, necessitats
de carícies;
hem mullava al dessota
d'una pluja carmesí;
plorava de joia, només
d'assabentar-me'n què hi
seriem ben junts.

Escrivia el teu nom a sobre
del sorralenc;
li cantussejava als arbres
la nostra simfonia;
li'n  parlava a les envermellides
dàlies i, als gesmils blanquívols.


Fins que una tarda de maig,
hi vaig descobrir que teclejaves
margarides de neví
amb esquitxos esgrogueïts,
i, aleshores, el cel s'hi va
enterbolir;
l'astre Sol, s'hi va  disfressar
de lluna queferosa;
els esperits dels roures
vingueren a eixugar- me'n
ells llagrimons;
i, l'àvia ja difunta, em mussitava
paraules de consol.


Me n'havies abandonat,
a vorera dels cactus;
em vas fer beure
dels brevatges dels idil.lis;
i, en descloure els ulls,
hi era al bell mig d'una
plaçoleta, transformada
en un immens baobab
què aombrava a una xicalla
esbargint- se amb el joc
del mocadoret.

Tal vegada, ho havia imaginat
tot, o des dels firmaments
al ser- hi tant a prop d'ells,
me n'havien relatat aquesta
història esfereïdora.




Adela Payá i Prats