ESSÈNCIES...!

ESSÈNCIES...!



Em sento cent peus de terra
escarbotant ben a dintre,
oxigenant grums de gleva.


Em sento lluerna de nit,
enllumenant foscúries,
jaspiant de brillants els
rerefons d’atzabeja.


A l’entremig d’ambdues,
hi sóc un minúscul
bri de polsim estel·lar,
que encara desconeix
quin hagi pogut ser
el seu paper a interpretar,
ací a la Terra.


Com també, hi podria dir
que no em sento res i,
alhora, que ho puc ser tot.


Ser llàgrima i, ull plorós;
ser música i, arpegi;
ser pigment i, pinzell;
ser tu i jo, al mateix broll;
ser joia i, tristesa;
ser-hi aquella estranya
què mentre t’estimava
a tu, s’estimava a d’ella;
ser la teva amant i,
la teva sofrent.


Puc abastir-ho tot i,
quedar-me’n ben buida;
dissoldre’m de centelleigs
solars i, dilatar-me’n
d’espurneigs lunars.


Refulgir com estel llumener
i, extinguir-me d’invisibilitats,
Ser jo, a dintre teu, mentre
tu, n’ets, tu, a dintre meu.


I, en aquest ball de ser i,
no ser, ens confonem
amb uns altres
éssers, fins a l’evaporació
de la nostra individualitat.






Adela Payá i Prats
               💞



       

LLÀGRIMES DE FOC...!

LLÀGRIMES DE FOC...!



N’és un plor immens
ratllant la bogeria;
llàgrimes de flama, al caliu
de les absències.

Un abandon, que no s’hi pot
explicar, entre brases plomisses,
encara fumejant de petons
lladrunyats.

N’és un desemparament
que ningú no hi pot entendre,
una sageta a dintre del
cor, envellutat de coral·lines
envermellides, amb esclats
ensangonats.


Trets dels per què, 
sense cap resposta...!


N’és un plor desconsolat
que dibuixa somriures
fugitius....Que anteposa
la dignitat al davant dels
amors cruents.

En són petalines enrossides
davallant pels troncs
dels cirerers, escampades
a sobre del terris, fins al
seu pansiment.

Una amargor apesarada
que no s’hi encalma
amb cap beuratge 
d’encanteris,
amb cap sortilegi de les
fades ni de les magues.

N’és un rierol emplenat
amb peixos dels teus ulls,
què en veure’m vorejant
la riera, marxen ben de pressa,
simulant què enllà jo no
hi era.


Bellugueigs de les molses
estovades pels oreigs, 
a sobre dels rocs, 
em xiuxiuegen que
no hi sóc benvinguda.


N’és una forta batzegada
què em duu a explorar
les esplugues i, 
a llançar-me’n amb èlitres
de transparències,
a les fondalades més 
aprofundides.


N’és un cant de malenconia
que mai no s’hi acaba, què
s’eternitza fins als confins
de l’Univers.


Estels llagrimers hi brodo
al cosmos i, a la teva finestra
la colpejo tostemps, 
des dels eteris, mentre tu, 
tot abrigallat,
et delectes en contemplar-ne
cadascuna de les brimarades,
on les meves ullades enrogides
enmig del teu esguard,
et demanen què les apaivagues
amb els ruixims dels teus
globus oculars.


Apaga’m de dintre teu...!
                  💧






Adela Payá i Prats
               🔥

UN REGAL: EL RELLOTGE MÀGIC..!

         

               


                   
                   

UN REGAL:
EL RELLOTGE MÀGIC..!



Un regal, tot ell ben rodó,
sense agulles i, en comptes
de números, n’hi ha
rostres, i un caramull
d’imatges, què a cada hora
hi van canviant de semblant,
essent substituïts per
uns altres.



Dels musells i, del rerefons
se’n surtin solfejades 
de música clàssica,
veus d’humans,
aldarulls de tot tipus
en donar les hores;
els minuts, hi són com 
sospiralls;
i, els segons, dolces brises.


Un rellotge ben màgic
què l’he trobat al llindar
de la casa, amb bons
desitjos de felicitat
però sense cap remitent.


Penjat d’un tempanell
llueix com si fos ara mateix
el timó d’un vaixell i,
el primer en garlar les dinou hores de la vesprada,
n’ha segut el capità d’un navili
 i, a d’ell, l’envoltaven
una munió de mariners.


A les vint hores: han aparegut
pintors impressionistes.


A les vint-i-una hores:
músics clàssics del Romanticisme.


A les vint-i-dues hores:
paisatges d’Irlanda,
d’Escòcia i, del País de Gales.


A les vint-i-tres hores: les obres arquitectòniques d’en Carles Gaudí.


A les vint-i-quatre hores:
la mar mediterrània i, alguns països als quals els espurneja 
de blaus.


A la una de la matinada:
dofins, balenes i, catxalots
fins a ser-ne dotze al capdavall.


A les dues de la matinada:
una dotzena de races
extraterrestres.


A les tres de la matinada:
fades, nans, follets i elfs.


A les quatre de la matinada:
una renglera d’elefants, 
què han  bramulat tant, 
que fins i tot,
he quedat ben eixordada.


A les cinc de la matinada:
les tortures de la Inquisició.


Quasi em moro...!


A les sis de la matinada:
un cor d’àngels amb els seus
instruments, que han fet que
m’adormís.


I, a les set de la matinada,
ja hi duc la meitat de les
vint-i-quatre hores d’un jorn,
n’he obert els ulls de sobte,
i, n'he vist: familiars ben morts.


Quin esglai,...!


Tots parlaven a l’hora i, només n’he pogut escoltar la veu del meu germà,
què em deia: Hi sóc un dels teus
guardians.





Adela Payá i Prats
              ⏰

UN POEMA AMB FLAIRE DE FLORS...!

                            

UN POEMA AMB FLAIRE
DE FLORS...!



Quin pensament florit,
avui, te n’ha dut a voler
impregnar-ne els camps
amb més aforismes...?


La rosada, a la matinada,
n'ha omplit corol·les amb
grànuls cristal·lins,
i, un dolça intenció, 
les ha desabillades 
del turment de la gelabror.


Glavis afilats com 
dentegades enclavant-s’hi
al moll dels fruits
així, el rou en deixava 
les seves empremtes 
al fons de la natura.


En recitar-ne poemes 
a les plantes, han escollit créixer més de pressa,
i, ara mateix, 
llueixin de noves 
poncelles.


Florades poètiques 
enllumenen jardins 
de més colors, 
i els arbres sospirejant, 
s’eleven amb més
puresa fins als cels 
emblavits.



Quin pensament florit,
avui, te n’ha dut a voler
impregnar-ne
els camps amb més estrofes.


El teu amor, aquell anouer
talat, hi viu encara a dintre
del teu cor i, de tant en tant,
t’envia missatges des del cel.


La seva ànima de fullatges
enverdits amb grapes
d’escorça clevillada,
tanmateix, acaronen el teu cor amb més intensitat que abans.
Tota tu n'ets guarnida amb
faldilla d'anous.






Adela Payá i Prats 
               ☘
  

LLUMS DIFUSES....!

ZDZISLAW BEKSINSKI
 ( 1929-2005 )

                   



                              

LLUMS DIFUSES....!


Em costa viure en un món
on gairebé s’hi encofurnen
els sentiments a cada segon;
on hagis d’endevinar quina
cosa n’és d’amagadissa i, 
quina n’és de teatralitzada.


No combregar amb res de
l’establert;
no voler-ne seguir les passes
de ningú;
imaginar-me un món,
ben distint a l’existent.


Viure amb total desconnexió,
sense crear-ne llaços amb ningú,
sentir-te’n des de sempre òrfena
de la teva pròpia existència,
sense entendre el significat
de cap nimietat.


Una Solitud infinita, 
que potser,
mai no s’acabarà,
que ni tu mateixa
la pots entendre, però
que no obstant això,
s’hi està sempre amb tu.


N’hi ha dies que no
t’aixecaries del llit, 
que voldries acolorir-te’n
amb pinzellades de pintura
que tingués l’efecte
de la invisibilitat;
o li’n demanaries als 
angelets que vinguessin
a recollir-te’n.


No, no n’és covardia,
n’és esgotament, cansanci,
repetició de les ensopides
idioteses;
de festes desgastades
per tants segles i,
amb les quals ja
n'has pactat per no
gaudir-les;
de rituals avorrits
plens d’estupideses,
any rere any,
sempre fent el mateix.
D’anar parant els cops,
un darrere de l’altre,
amb la cuirassa ja
tota estripada i, els punys
masegats de tants combats
per confrontar-ne.



Em costa viure en un món
que n’ha escollit el camuflatge
i, no pas l’autenticitat del que
rau a dintre de les nostres
ànimes i, esperits.



Avui les llums en són
de molt tèrboles ...!





Adela Payá i Prats
               🕯

T’ESPERARÉ...!

T’ESPERARÉ...!



T’esperaré en aquell indret
remot, on la lluna hi fa passets
de ballarina de dalt a baix i, d’esquerra a dreta.


On els salzes plorons estenen els seus branquillons fins a tocar el tarquim;
on el rierol duu aigües arrissades i, els peixos surten de tant en tant.


T’esperaré en la línia verda
ajaçada a sobre de l’horitzó marí en amagar-se el Sol crepuscular,
què només uns pocs han 
pogut albirar.



Empolainada tota de verd
potser no em distingeixis
del mateix raig d’esmaragda.


T’esperaré on conflueixin
les aigües dolces de les rieres
amb les aigües marines,
i, en eixe remolí agosarat
dels cristalls, els reflexos
dels miralls ens confondran.


Quan endevines on visc,
on respiro, on gaudeixo
i, on pateixo;
quan te n’adones de qui 
hi sóc,
i, aleshores, puguis recordar
tots els llibres que junts hi
vam escriure;
potser, t’atreveixis
a presentar-te
al meu davant, per a reviure
de nou, el significat de la
paraula: Esperar,
del llatí: sperare ( tenir esperança)
perquè tanmateix, n’hauràs de ser tu el qui hagi d’esperar.


Jo ja hauré partit pel senderol
dels esquerdills.






Adela Payá i Prats
           🤹‍♂️

QUAN L’AMOR...!

PINTOR: MICHAEL CHEVAL


                           

QUAN L’AMOR...!


Quan l’amor et diu adéu
per rebel i, per no estar
d’acord amb el significat
de les querences,
s’obri al fons del teu cor
molts esvorancs.



Mai, no has cregut amb les
conveniències de les estimes,
i, si a canvi dels teus sentiments,
n’has de regalar la teva casa
o has de conformar-te’n
en ocupar l’últim lloc d’una
llesta, aleshores, no ho vols
això....N’és clar, que tot allò
no correspon a les estimes.


Ja, acceptant els contrapunts
del significat: Estimar,
te n’adones que l’amor se t’ha
negat a tots els nivells.



Potser mai no hi va existir
amb certesa, o va ser només 
una suau prolongació dels tentacles amorosits.


A la Terra, on tot 
n’és tan dens i, 
tan feixuc, 
estimar i, ser estimat
n’és el miracle 
més meravellós.


Alguns ho assoleixen a ulls clucs, la gran majoria es conformen amb els seus succedanis.


Hi visc amb un cor 
il·lusionat però amb 
una ment racional
on les emotivitats i, els pensaments es barallen 
de tant en tant.


Potser les lliçons del desamor em duguin un jorn a descobrir l’autenticitat del què vol dir la paraula: Amor



Quan l’amor et diu adéu
per rebel i, per no estar
d’acord amb el significat
de les querences,
s’obri al fons del teu cor
molts esvorancs.






Adela Payá i Prats
           💔

L’ENEMIC...!

L’ENEMIC...!



Un temps macilent,
on els farcells de flors
s’emmusteïen a frec
dels teus llavis.


Unes alborades, totes
esquarterades, amb els
colors esquàlids dels
fanals esmorteïts.


Sons de veus
crepusculades,
on qualsevulla 
nota musical
no hi obeïa al to que li
corresponia.


I, aquelles mans de crespó
què arrapaven pells de vellut,
des d’on els regalims
ensangonats reflectien 
les dolences instaurades.


Cossos besllaurats amb 
apòzems i, sortilegis 
malaurats,
rastrejats pels conjurs 
dels bruixots amb intencions 
de fer-ne malbé.


Un temps de malestar, què a l’ànima li'n dibuixaven un reguitzell d’ales,
per tal de enfugir-se’n
d’aquell lloc
el més aviat possible.


Aplegaren aquells dies de
confusió, on tot s’hi barrejava 
de mel i de fel,
i, no volies comprendre 
com el dia i la nit, 
s’esporgaven dels cucs invasors.


A la fi, te’n vas adonar què
aquell ésser, n’era fet de pallús i, de buidetats i,
una lluerna emporprada, 
a les nits, et va enllumenar
el camí.







Adela Payá i Prats
              🌹
                  

DE LA TERRA AL CEL...!

DE LA TERRA AL CEL...!




Me n’has obert la teva
ampla porta;
abans, ja et veia els teus
dos ulls centellejant al
darrere de les vidrieres.


Hem muntat esglaons
fins arribar al terrat i,
enllà, hem dibuixat
manyoples de molts
colors.                                                                  

En despullar-nos
els cossos,
els hem tenyit amb
pigments  verds i, porpres
i, a la balconada
un ocell ens piulava.


Rodolem i, girem
com dues baldufes,
fins a recobrir les parets
amb pinzellades corpòries.


Enaltim la mostra casa                      venidera, que ja de vella,
en fa cruixir escletxes
de murades per tot arreu.


En un racó amagadís,
tots dos plegats,
hem encès una llampada
que durant un temps,
hi va romandre sense llum.


Repiqueteigs de llavis
entreobrint-s’hi
han esculpit records
d’un passat adormit,
on un piano tecleja les
solfes dels nostres noms.


Les rajoletes ens acullen
de bell nou a la nostra llar
del passat i, del futur,
i, l’hort, a fora, en fa 
rebrostar flors de cop.


Peülles d’éssers esquerps
i, reticents, al nostre nierol,
mai, no el mancillaran
i, en voler-ho assolir,
es desgranaran en grums
de borrisol.


Un espill hi fa reflexos
dels nostres rostres,
i, ja tothom ens confon
per un quadre;
en adonar-se de la realitat,
es desmaien i, cauen de tòs.


Hi som i, no hi som..!
La casa l’han clausurada,
fantasmes, diuen que la
hostatgen i, ningú no
s’atreveix a travessar
el llindar.


Només tu i jo, hi som
els destinataris dels llocs
que ja cap ni un,
no vol habitar-los.


En cobrir-nos de pells
les ànimes,
tots dos alhora hi serem.






Adela Payá i Prats
            🏠
      

              

COMPENETRACIÓ...!

                        PAROTET
                     




COMPENETRACIÓ...!




Una copa de vi, 
senderols enrogits 
a dintre de la gargamella, 
fins a perdre el seny.
Records del passat
barrejant-se amb uns
altres d’al·lucinats.



Un voler anar fugint de tot,
una ànsia per esvanir-se'n,
per formar part de la 
formosor del paisatge.



Convertir-se en alguna 
cosa fugaç, passatgera:
una tija verda, 
un pètal de flor, 
un fruit espicassat 
pels becs dels ocells,
una petita papallona 
amb dies de vida 
comptats.


Una libèl·lula voletejant 
a sobre del rierol, 
una formiga carregant 
menjar a dintre dels clots.
Un no res, 
un sospir,
una dolça alenada, 
una butllofa de sabó 
esclatant enmig de les
airines, 
un parpelleig dels teus
ulls de turquí,
un bes llançat als espais
desocupats...


Avui, vull ser-hi transparent,
dissoldre’m 
entre les llunes d’ivori;
dibuixar espirals lluents
als cels anodins;
omplir les rieres de joncs i, marxar a poc a poc,
com núvol desglevant-s'hi.


Ja no només hi sóc jo, 
m’he acoblat amb tot
el que hi respira vida...!








Adela Payá i Prats
              🌿

ESQUITXOS DE SUTGE...!

ESQUITXOS DE SUTGE...!


A hora horada, 
s’hi va promulgar caòtic i, 
de tot hi va fer destrosses,
abans que inaugurar actes benaurats.


Va penalitzar les volences i, 
s’hi va dedicar a resseguir 
el rastre dels corrents 
empal·lidits dels flums.


Capcot rastrejava empremtes 
del desamor i, obstinat pels miralls, s’hi va inventar un món de llauna.


Amb peücs de perlé recorria els
somnis dels comediants, i ja tot
disfressat, en feia el paper 
de <clown>


Alçades de braços i, 
de mans,
moviment de cos robotitzat, 
paraules de martell, 
musell de rellotge aturat.
Gambirols frenètics i,
una veu què en feia retrunys 
a les murades, als nens, 
els va espaordir de valent.


Creacions de criatures 
que lluiten contra les corades i, 
no conformats en això,
s’hi posen a sobre d'ells
caràtules pomposes.


Brandeixen glavis de puntes afuades i, en poder en fan
coltellades de llengües
punxerudes, arran de qualsevol.



A hora horada, 
s’hi va promulgar
contrari a les querences i, qualsevulla essència
hi va quedar tacada 
d’estalzim.



Les mils flors al seu jardí 
moriren pels ofegaments 
dels bafs quitranats.
Només que hagués
tingut cura d’una d'elles,
ja l’hagués pogut salvar.



"Fos el temps que hi vas passar amb la teva rosa que la va fer tan important,..."
del “ Petit Príncep” d’en Antoine
de Saint- Exupéry.






Adela Payá i Prats
               ⚘

EN VA...!

EN VA...!



En va,

hi va ser tot aquell 
esvalot d’emotivitats,
empolainades amb
camises de quadres i,
sabates de xarol.
On des dels teixits i,
des dels cuirs,
se’n sortien caretes
de ben menudetes,
treient-nos
la llengua a tothom.


En va,
naixeren somnis irreals
amb cuirasses 
metal.lizatdes i,
elms repussats amb
símbols de revenges, 
on res, no n’era com
lluïa ni resplendia
al davant dels altres.



En va,
hi va haver exposicions  
de sentiments, 
abillats amb rostres 
empalustrats de molts
colorets, 
mostrant el contrari
del que raïa.


Quin sentit més ambigu
aquest, d'anar embarrancant,
d’imposar obstacles per 
tot arreu, per tal de no 
donar-ne cabuda 
a les expressions de les
veritats.



A hores d’ara, ja en som
sabedors què al món
existeixen exèrcits de criatures amb escapolons d’ànimes trencades;
el que encara no en sabem és 
on s’hi van deixar espargits aquests esvoralls de llumetes esbravades.


En va,
Estols d’ocells, aletejaven missatges amorosits per a escampar-los en territoris eixorcs...Aleshores, nius
de palla s’enllefiscaven 
de betum.






Adela Payá i Prats
             😒

          

HI VAIG BRINDAR..!

HI VAIG BRINDAR..!

                    🍸



Hi vaig brindar amb una copa
de cristall de roca:
per aquelles paraules, que una
rere l’altra, s’hi feien retalls
amb tot tipus de línies,
fins a mancar de significats.


Hi vaig celebrar la teva partença,
quan les goges m’anunciaven
què un home covard, s’instauraria a recer meu, 
durant un temps:
aleshores, hi vaig pensar que
n’era millor gaudir de la meva
companyia, que no pas de la
d’un home esporuguit.


Els éssers valents hi són 
a tothora donant la cara, 
entaulant converses
amb mots elegants i, educats,
i, mai trepitgen cossos i,
ànimes, d’éssers humans,
perquè han après la valença 
d’una existència.



Hi vaig brindar amb una copa
de cristall de roca:
perquè tanmateix, sense saber-ho, en vaig percebre què al món
encara n’hi ha criatures ben grans, que portin bolquers i, 
que balbotegin paraules 
incipients, i sí els parlis de 
valors i, de dignitats, no entenen el que volen dir.


Segueixen llegint contes de bestioles,
i, en riure’s s’omplin els llavis
de un munt de saliveres.


Res no poden comprendre;
per aquest motiu, n’haurem de donar-los tot el temps 
que precisin, per a retornar a les
seves formes d'humans.


Hi vaig brindar amb una copa
de cristall de roca:
la seva fugida de mascle espantadís,
i, en marxar, hi vaig fer camins
honorables, on un estol de persones ben sàvies, s'hi van aparèixer.


De vegades els comiats
ens salven de viure encerclats d’excrements i, de colomasses.
Ha pagat la pena endevinar 
uns altres senderols,
on els firmaments ens 
dibuixen ales etèries.






Adela Payá i Prats
              🦋

QUEIA L’AMOR..!

Bridget Bate Tichenor





QUEIA L’AMOR..!


Queia l’amor
dolçament,
desarrapant-se
del branquilló.


Com fulla tendra
de llorer
entre vaivens
assossegats,
en feia petons
al sabulós.


Aquetada tristor
complaent,
d’anar marcint-se
de mica en mica.


L’amor ja no la seduïa,
tantes penúries,
la van fer desistir
de les amorositats,
què ja en volia
transformada
en cendra,
espolvorejar-se'n
entre les ventúries.


Esbargir-se'n 
ben desllaçada
per tota la contrada i,
desponcellar-se'n 
de nou en altres
boques.


Queia l’amor
tendrament,
desarrelant-se
de les alborades.
En arribar la nit,
s’hi despenjava
als llençols d’uns
amants embogits
i, a pleret,
els mullava
els cossos
amb espurnes
de llunes
clamoroses.





Adela Payá i Prats
            🌙
    

UNA LLAR DE MIRALLS...!

UNA LLAR DE
MIRALLS...!



La nostra llar:
repiqueteigs d’irrealitats, 
de somnis badats.


Despoblat el fogall 
dels nostres cossos
desgranant-se.
Dos sellons al davant
de les flames a l’hivern,
ens esperava.
A l’estiu, ens banyaríem
a la bassa invisibilitzada
entre els arbusts.


Aquella alcova amb tàlem
de fusta ben gruixuda,
finestró encarat a les 
muntanyes ben frondoses i, 
cels estelats a les nits,
ens xiulava a tothora,
per a que hi anéssim.


El jardí eixarreït, a la casa,
escadusser de flors,
n’era orfe d’unes mans
què li llauraren la terra,
de uns dolls d'aigua
què la reguessin
i, fins i tot, d'uns rellucs
de noves poncelles.



Tot n’era a l’aguait...!


Però cap ni u, no en sabia
què una mà empentada
per les destrals empal·lidides,
i els rasclets bruns
tot ho desfaria, en perjudici
de les estimes;
mentre tu, tot hipnotitzat,
hi vas fer-ne esvoralls
d’allò què ens junyia
amb agulles de pitram.


Als somnis de tot dos,
els vas revestir de palla 
macilenta,
i, aleshores, vas recollir-ne
el que hi va restar de les
escorrialles.



Amb aixada de metall,
les galtones de la terra
maquillaries de molts
lunars enmorenits.



La nostra llar: 
repiqueteigs d’irrealitats, 
de somnis badats.


Ens dissolíem a dintre 
d’aquell retrat: 
dos figures mirant de
front, s’esborrallaven
de mica en mica.
I, aquell estatge forjat amb
les il·lusions extingides,
no hi era ja al lloc,
on se suposava que n’havíem d'hostajar-nos-en.


Qualsevulla cosa es dissipava,
es difuminava.
Se n’havíem fet transparents...!






Adela Payá i Prats
             💧
              

ELS OBLITS LI'N GUANYEN A L’AMOR...?

ELS OBLITS LI'N GUANYEN
A L’AMOR...?


No és massa tard quan
l’amor hi és...!


Lleva les nostàlgies,
revifa el foc,
encén de nou 
les flamarades,
t’ensenya a viure somrient,
amarat de les il·lusions,
anellat a una ànima
reflectida al teu cor i,
que al mateix temps
incideix amb la teva.


No en veuràs de fumaroles
fosques, sortint-se’n dels
branquillons abrusats,
més bé, tot el contrari.


Les brimarades sempre
creixen i, creixen,
fins arribar a l’eteri,
i, enllà, els hi parla
a les boques de núvols,
arravatant-los secrets
dels quals, només elles,
en són sabedores.



Als pous emblavits,
els ompli de mots
amorosits i, assegut
a sobre del fil violat,
hi espera a la seva
promesa.


L’amor no entén
el llenguatge del temps,
no compren això
de les agulles rodolant
a dintre d’una esfera;
com tampoc,
no hi pot assimilar
qualificatius que hi facin
referències al cansanci
o a les covardies.


Ell, n’és una guspira
que hi vol resplendir
amb més vivacitat;
tot ho vol enllumenar;
no existeixen els paranys
per ell;
ascendir i eixamplar-se
de més brillantor
n’és el que delera;
i, quan més a dalt 
hi munti,
molt i, molt millor.



La soledat, mai no s’hi
va cisellar a sobre d’ell,
com de la mateixa
manera, la paraula: 
<oblit>,
no la trobaràs dedins
del seu diccionari.


Si vols estimar-nos
t’ofereixo
les meves dues mans
ben obertes;
sí vols fugir i,
esborrar-ho tot,
fer com sí no hagués
existit mai l'amor,
n’ets de ben lliure,
però has de saber 
que les estimes,
sí són de veritat,
difícilment, 
voldran tancar
les portalades 
al seu darrere.


Sí algun jorn 
decideixis venir
a pels dos,
que no hi sigui 
des de la mort.






Adela Payá i Prats
            🌾

             

FINS L’INFINIT...!

JUGANT AMB L'INFINIT



FINS L’INFINIT...!


Hi ballaríem totes les
nostres cançons en
aquells somnieigs
que tan dolçament,
s’hi varen quedar adormits
al fons dels nostres cors.


Cantaríem tots aquells
poemes nostres,
els quals, 
ens feien somicar,
i, que junts escrivíem 
a les nits,
en punts de la geografia
ben distants i, equidistats.


Ens arroparíem 
al dessota dels
llençols florejats, 
els coixins brodats i, 
la vànova de ganxet;
ens cargolaríem 
com mai no
ho havíem fet,
un a dintre de l’altre,
l’altre a dintre de l’un;
ens tatuaríem
els cossos de
carícies, i de
perllongades
besades de mel;
ens diríem com abans:
quant que s’estimàvem i,
com a llapasses
s’enganxaríem amb
tel apegalós;
ens faríem l’amor 
ben vestits,
i, ben mudats i, 
a poc a poc,
ens desprendríem
de les nostres 
vestimentes.


Murmuraríem sons
de pessigolles,
i, riuríem amb esclafits
de boques obertes.


Després, jo me n’aniria,
i, me’n buidaria de tu...!


Diries que no hi pot ser,
i, jo et respondria
que per això
me n’anava, què per això
no m’estaria amb tu;
perquè et vull massa i, no
desitjo que travessis
els emboscats 
de les estimes
tot esgratinyat;
patiries en excés i, no em
delecto per fer-te sofrir.


Hi dansaríem aquelles
solfejades d'acomiadament,
què un jorn hi varen ajuntar
a les nostres dues ànimes
fins l’infinit.


Només repetiríem els
fotogrames arnats dels
múltiples adéus....!


Si no recordo malament
hi van arribar fins als
quaranta...!



Quaranta comiats,
entre paraules quequejades
i, pensaments entelats.






Adela Payá i Prats
             🖐




                     

SETEMBRE...!

SETEMBRE...!


Setembre,
adéu per sempre.

Hi va ser el mes del
nostre comiat.

Hi vam fer la verema 
dels grànuls glaucs i,
esplendorosos,
carregats d’esperances
i, de joies,
per a substituir els seus
elixirs, pels xarrupeigs
ben amargs.


Els trens i, els autocars,
m’aguaitaven el seu seient,
per a fer molts viatges en
direcció al teu poble.


Les cadires a la plaça,
ja n’havien pactat
quina de totes elles
em faria d’aposent;
tots els elements es
combregaven
per fer-nos la trobada
més alleugerida i,
més íntima.


En aquest mes,
un home
al seu darrere,
hi tancava
una porta a l’hotel;
de paraules consagrades
ens mussitava als dos,
què ens tornaríem
a reveure;
però en el fons 
del seu cor
unes altres cavil·lacions
iniciaven el seu preludi
de les escomeses.


Tot de seguit, s’hi van
cloure les vidrieres i,
les claraboies;
amb anhels obscurits,
s’hi feien reclams
per aombrar qualsevol
sentiment.


Setembre,
al calendari romà
n’era el setè mes de l’any;
en Siri: <aylûl> 
què en vol dir
raïm, per a significar
el mes de veremar.


Com els sanglots del bagot,
hi vaig quedar suspesa
del brancam arrissat,
esperant què amb les
teves mans
em vinguessis a recollir.







Adela Payá i Prats
                🍇
 

                                       

UN ET VULL...!

AUGUSTE TOULMOUCHE
(1829-1890)




UN ET VULL...!

Els amors
de vegades:


Un et vull a canvi
de molts calés;
un et vull a canvi
de tastar-ne el teu cos;
un et vull a canvi
de exhibir-te com
a nina de porcellana;
un et vull a canvi
de totes les teves
possessions;
un et vull a canvi
de poder exercir
les meves puixances
per sobre teu;
però mai un et vull
perquè et vull,
lliure de qualsevulla
altra cosa.
Un et vull perquè
et vull i, perquè sempre
et voldré.






Adela Payá i Prats
               💗

 

OFENSES DE LES ESTIMES...!

OFENSES DE LES ESTIMES...!


Hi vaig ser la teva llum
de fanal eclipsat;
la lluna nova, reflectida
als teus llavis;
aqueix record, que mai
no hi podràs aombrar;
el quadre que tots dos
plegats, hi vam pinzellar
amb incrustacions de 
desitjos i, d’esperances;
la font que feia cantarelles
de gotims, al compàs
de les nostres besades.



Aquella melodia que junts
hi vam ballar a la cambra
d’uns dies fugissers;
les nostres riallades 
retrunyint a l’uníson;
els llibres, què em vas
regalimar;
el teu primer poemari,
del qual la meva presència
en va ser rebutjada;
la que va ser-hi empeltada
per una munió de nines
de porcellana;
els nostres passejos
al voltant del meu poble.



Hi vaig ser eixa, a la qui
vas demanar què es casés
amb tu, però que malgrat
les teves promeses, 
cap ni una,
no van ser-ne acomplides;
la que no podia concebre
què aquell home en tingués
tantes cares com les
d’unpolíedre irregular;
la que creient ferventment
amb ell, el va haver de mirar 
de front al seu cor de rocam, 
i, constatar que tot d'un plegat,
hi va ser un immens engany.



Havent-t’ho ofert tot a pler,
hi vaig rebre a canvi un rosari
de rancúnies i, em pregunto
sí n’era necessària aquesta
lliçó maquiavèlica,
dels qui fan ofenses
de les estimes...?     




Adela Payá i Prats 
               💔

          

CÀNTICS ...!

CÀNTICS ...!


Canten les veus somortes
que res no en saben de les
veritats.


No s’hi van assabentar
de com, un, d’aquells
que en feia honor a les estrofes amorosides,
hi va capitombar les estimes
als esbaldrecs del terregam.


Amb el pas del temps de tots
aquells sembrats,
nasqueren tota mena de cardots i, de gallofers de bardisses i, d’esbarzers.



S’abaixaren les persianes,
les cristalleres s’enfosquiren,
es tancaren les portelles;
el món semblava pintat de
negre i, un homenet de cerimònies, s’hi va engalanar amb camisa de gandalles.


Les esglésies, els ponts vells,
les muralles i, els pòrtics
li’n recordaven successos
funestos d’un passat ancestral.


Enaltir les panderoles que alguns hi amaguen al seu cor, potser els alliberi de tanta obscuritat.


Canten les veus altívoles
que res no en saben de les
veritats...


No tot el què n’és cert,
rellueix a ull nu,
però de vegades,
n’hi ha qui s’hi sent feliç
recordant un període
endarrerit,
en el qual a l’amor
el varen crucificar a sobre
de creus romanes..


Amb culte cristià, un arcàngel
anomenat Sant Miquel,
amb espasa ensangonada
va atrapant tots els versets
declamats i, en arreplegar-los
una foguerada ben immensa
encén al davant dels finestrons embarrats.


En fer-ho, el mestre
de cerimònies, de cop i volta,
trasmudat en bestiola,
mostra a tothom les seves
escates, la seva cua i, els
seus ullals amb bonys per
tot arreu...


De dents enfora, tot n’és
desvetllat....!


Canten les veus timbrades
les veritats, acabades de ser- ne posades al descobert...!








Adela Payá i Prats
             👏