MIRADES...!

MIRADES...!




Se’ns va la vida,
se’ns va l’amor,
i, un nierol d’ocells,
entona el seu
primer cant..



Se’ns cauen a terra
les nostres esperances,
hem deixat de somiar.



Les gàbies hi son buides,
els aucells han inaugurat
el seu primer vol.


Se’ns tanquen els ulls
a poc a poc,
mentre un Sol de melicotó
ens escalfa la pell adolorida.


Estem esgotats d’albirar
avingudes confoses;
arbredes marcint-se
a la vora dels carrers;
taules arrabassades
de gentada, respirant
fumaroles de cotxes
circulant..



Se’ns va la joia d’existir
quan sense to ni so,
clissem criatures
disposades a agredir-ne
a uns altres, per tal
de treure’n beneficis.


Un caçador pel gust de 
matar, ara mateix, 
a un estol d’orenetes 
les ha disparades 
a totes elles.


Adéu vides d’ales 
desplegant-s'hi
sota un cel aspergit
de suc de cireres.


Se’ns va la vida, 
se’ns va l’amor,
en contemplar tantes insensateces.


Tants amors violats, 
apallissats,
amb rostres innocents, emplenats de les
empremtes 
dels qui no han après
a valorar la vida ni les
estimes.


Renaixem en cada 
arribada al món 
d’uns nounats i, 
els rebem amb els
braços ben oberts;
malgrat això, 
també ens morim en
cada mort dels nostres 
éssers benvolguts.




Passem el temps 
debatent-nos entre 
aquests dos conceptes:
vida i mort.



I, probablement quan
hi arribi la nostra
hora de partença, ni ens adonarem de que hem fet
el darrer badall.







Adela Payá i Prats
             🌾