ATZAR SI-ATZAR NO...!

PINTOR CUBANO:
MANUEL MENDIVE
                        

ATZAR SI-ATZAR NO...!

Quina importància pot tenir-ne
que visquem durant molt de temps
si tot el que ens envolta ens deixa

< l’ànima buida >

Forats entrellaçats
abocant-s’hi a l’abisme...!

Titelles manipulats a l’eventualitat,
ninots de drap trenquívols,
acabdillats per quelcom Mag sinistre, del qui no sabem res de res,
ignorants de tot i, oblidats per tothom.

Mentre en alguns llocs n’hi ha rebombori i, molta gresca, en altres indrets, pel contrari,
n’hi ha la fam i, la misèria a dojo.

On l’or enllumena de blat les llars
d’uns quants, la carestia,
d’oratges emplena les panxes
dels bigarrats éssers escopits
dels llampurneigs del metall.

El món en el qual vivim:

< Oceà de contradiccions >

Ens descomponem en bocinets i,
després triguem l’imprevisible
per tornar a recompondre’ns.

Quan creiem tenir-ne el control
de les nostres vides,...ZAS !
sorgeix un altre entrebanc i, un altre i, així successivament, fins a arribar a l’absurd.

Trinxeraires del món...!
Rodamóns de l’amor...!

Implorem...! Preguem...!
I, fins i tot, agrairíem el fet per poder- nos aniquilar. Però no...!
Tornem una i, altra vegada
al mateix lloc, com una ruleta
xinesa..

< Carrosses de bales perdudes > 

Disposades a l’atzar i, esperant ser-ne escopetejades, per així allotjar-nos i, endinsar-nos en unes altres morades.

No n’hi ha pitjor condemna que la
repetició successiva dels mateixos actes inútils...!

Succeeix doncs, què quan algú ompli la teva vida de llum i, d’esperances de prompte: ZAS...!
Tot s’hi capgira i, se’n torna de l’inrevés
i, et contemples al davant de l’espill

< Llindar dels paratges perduts >

Reflectint-te la imatge d’un ésser al
qui desconeixes per complet,
en lloc de veure’t a tu, el qui et retorna
el mirall, n'és a una altra persona
a la qual no encertes a esbrinar qui és.

< Ombres d’imatges deformes >

Decideixes allunyar-te’n el més ràpid possible que puguis de la teva casa i, amb l’excusa de desprendre’t
de records que t’impedeixen seguir
avançant, t’inventes
que t’has extraviat durant alguns dies de més.

Cerquis refugi a les muntanyes

< Paradís de les ànimes trencadisses >

Enllà, t’envaeixen els colors i, els perfums enredant-se entre ells,
pinzellant els paisatges
amb tonalitats carmesí, anyil, indi.

Sense adonar-te’n vas absorbint
fragàncies de romaní, de farigola,
d’espígol;
les llums, les tonalitats i, els sons
s'hi conjuguen amb tanta harmonia
que tot comença a reverberar a dintre teu, com sí de sobte, tu fossis l’eco de tanta bellesa encoberta i, ella, la venustat,
només volgués manifestar-se
al teu davant, convertint-te amb
la seva pregonera.

< Missatgera de la bellesa amagadissa >

La Màgia, aleshores, s’instaura al fons del teu cor, posseint-te...Cantes, rius, dorms al dessota d’un cel curull d’estels,
que sembli acaronar-te l’ànima de moltes besades.

Et fas un munt de preguntes arran de la vida i, quan hi trobes amb qui poder conversar agraeixes la seva companyia, encara que hi
sigui per uns breus instants.

No trobes el moment de regressar-hi a la teva existència quotidiana,
alguna cosa novella
comença a brollar de dintre teu,
et saps amb força i, amb molta llibertat, però d’altra banda,
penses fins a quan romandrà aquest estat alterat de consciència...?

El més tenebrós serà quan les coses què se’ns presentin al davant nostre, adquireixin
eixe caire abstracte, tanmateix, en sortiran a escena les pors.

< Sàtirs dels boscos >

Sempre fisgonejant en les ferides alienes, complaent-s’hi en treure benefici de tothom.

Finalment, recobrarà vida la dama més temuda per tots: La Solitud, senyora força descompassada, que mai hi va al ritme de la
música, íntima companya i, fidel des del principi a la fi..

Aquesta dona ens captivarà
ens cobrirà d'abraçades i, ens embriagarà fins a convertir-se’n per sempre en la nostra amant infatigable.

Potser, què en l’últim instant de la nostra vida, en el qual alenar una mica d’aire supose un gran esforç, en sigui un insult a la seva lleialtat,
el que vulguem deslliurar-nos
de les seves flamígeres urpes,
tant sobtadament i,
amb tanta desesperació.





Adela Payá i Prats