FINS L’INFINIT...!

JUGANT AMB L'INFINIT



FINS L’INFINIT...!


Hi ballaríem totes les
nostres cançons en
aquells somnieigs
que tan dolçament,
s’hi varen quedar adormits
al fons dels nostres cors.


Cantaríem tots aquells
poemes nostres,
els quals, 
ens feien somicar,
i, que junts escrivíem 
a les nits,
en punts de la geografia
ben distants i, equidistats.


Ens arroparíem 
al dessota dels
llençols florejats, 
els coixins brodats i, 
la vànova de ganxet;
ens cargolaríem 
com mai no
ho havíem fet,
un a dintre de l’altre,
l’altre a dintre de l’un;
ens tatuaríem
els cossos de
carícies, i de
perllongades
besades de mel;
ens diríem com abans:
quant que s’estimàvem i,
com a llapasses
s’enganxaríem amb
tel apegalós;
ens faríem l’amor 
ben vestits,
i, ben mudats i, 
a poc a poc,
ens desprendríem
de les nostres 
vestimentes.


Murmuraríem sons
de pessigolles,
i, riuríem amb esclafits
de boques obertes.


Després, jo me n’aniria,
i, me’n buidaria de tu...!


Diries que no hi pot ser,
i, jo et respondria
que per això
me n’anava, què per això
no m’estaria amb tu;
perquè et vull massa i, no
desitjo que travessis
els emboscats 
de les estimes
tot esgratinyat;
patiries en excés i, no em
delecto per fer-te sofrir.


Hi dansaríem aquelles
solfejades d'acomiadament,
què un jorn hi varen ajuntar
a les nostres dues ànimes
fins l’infinit.


Només repetiríem els
fotogrames arnats dels
múltiples adéus....!


Si no recordo malament
hi van arribar fins als
quaranta...!



Quaranta comiats,
entre paraules quequejades
i, pensaments entelats.






Adela Payá i Prats
             🖐