L’ANOUER..!

ANOUER CENTENARI





                                       

L’ANOUER..!

Anouer de vidrier,
centenari i, desarrelat,
què en un temps endarrerit
en fulles de rellotges
penjaves agulles
amb proclams de mort.

D’aixades i, destrals
a tu, la teva vida
t’arrencaren sobtadament,
sense cap complaença
i, amb degoteigs de regalims
ens abandonares.

Vesània d’homes
que tot ho aniquilaven,
que tot ho arrasaven,
i, que anaven a la percaça
dels diners i, dels guanys.

Ara, només hi ha la soca,
on rebrollen tiges i llucs
i, també n'hi ha la meva tristor,
que al davant teu,
de no poder entrellucar-te
s’hi commou de saba i, de plors.

A la teva partença,
la meva infantesa
de nena trepadora,
es va dissipar entre el fullam
de garlandes glauques
i, entre el brancam
d’escorces de torró.

I, aquelles nous.
Tan exquisides...!

Què tant ens nodriren i,
que amb les seves esclofolles
en fèiem
collarets de guerrers...!

Uns, se les coloràvem de groc,
era l’emblema dels de la tribu
del blat;
uns altres, se les pinzellaven
de verd, n’era el distintiu
dels de la tribu dels vinyataires.

Tantes vesprades jugant
a sobre teu,
estimat anouer...!

Tu, el nostre arbre escollit,
robust i, esplèndid,
que ens arreceraves
totes aquelles vesprades,
de tants i, tants estius...

Enllà, hi lluitaven sense esma,
conquerint nous regnes.
Quan més dalt muntaven,
el nostre imperi
s’esdevenia més puixant.

Rèiem de fulles acaronant-nos
les galtes, tots plens d’arrapades,
entresuats i, galzats de nafres,
travessats de daltabaix pels
raigs solars...Innocents en un
món, del que cap cosa,
encara no compreníem.

El nostre arbre, n’era el nostre cel,
la nostra llar i,
per a pujar a sobre d’ell,
de tan immens que n’era,
havíem d’agafar unes escales
de ben grans;
nosaltres, aleshores, n’érem força
escarransits.

En aquest moment que n’estic
albirant aquests rebrolls,
sento com sí algú m’hagués
arravatat instants de la meva vida.

Asseguda arran de terra, parlo
d’amagat amb l’arbre desaparegut;
amb les meves grapes de dona gran,
amanyago la seva ombra,
cavil·lant que qualsevol dia,
el tornaré a reveure..






Adela Payá i Prats