T’ESPERARÉ...!

T’ESPERARÉ...!



T’esperaré en aquell indret
remot, on la lluna hi fa passets
de ballarina de dalt a baix i, d’esquerra a dreta.


On els salzes plorons estenen els seus branquillons fins a tocar el tarquim;
on el rierol duu aigües arrissades i, els peixos surten de tant en tant.


T’esperaré en la línia verda
ajaçada a sobre de l’horitzó marí en amagar-se el Sol crepuscular,
què només uns pocs han 
pogut albirar.



Empolainada tota de verd
potser no em distingeixis
del mateix raig d’esmaragda.


T’esperaré on conflueixin
les aigües dolces de les rieres
amb les aigües marines,
i, en eixe remolí agosarat
dels cristalls, els reflexos
dels miralls ens confondran.


Quan endevines on visc,
on respiro, on gaudeixo
i, on pateixo;
quan te n’adones de qui 
hi sóc,
i, aleshores, puguis recordar
tots els llibres que junts hi
vam escriure;
potser, t’atreveixis
a presentar-te
al meu davant, per a reviure
de nou, el significat de la
paraula: Esperar,
del llatí: sperare ( tenir esperança)
perquè tanmateix, n’hauràs de ser tu el qui hagi d’esperar.


Jo ja hauré partit pel senderol
dels esquerdills.






Adela Payá i Prats
           🤹‍♂️