SETEMBRE...!

SETEMBRE...!


Setembre,
adéu per sempre.

Hi va ser el mes del
nostre comiat.

Hi vam fer la verema 
dels grànuls glaucs i,
esplendorosos,
carregats d’esperances
i, de joies,
per a substituir els seus
elixirs, pels xarrupeigs
ben amargs.


Els trens i, els autocars,
m’aguaitaven el seu seient,
per a fer molts viatges en
direcció al teu poble.


Les cadires a la plaça,
ja n’havien pactat
quina de totes elles
em faria d’aposent;
tots els elements es
combregaven
per fer-nos la trobada
més alleugerida i,
més íntima.


En aquest mes,
un home
al seu darrere,
hi tancava
una porta a l’hotel;
de paraules consagrades
ens mussitava als dos,
què ens tornaríem
a reveure;
però en el fons 
del seu cor
unes altres cavil·lacions
iniciaven el seu preludi
de les escomeses.


Tot de seguit, s’hi van
cloure les vidrieres i,
les claraboies;
amb anhels obscurits,
s’hi feien reclams
per aombrar qualsevol
sentiment.


Setembre,
al calendari romà
n’era el setè mes de l’any;
en Siri: <aylûl> 
què en vol dir
raïm, per a significar
el mes de veremar.


Com els sanglots del bagot,
hi vaig quedar suspesa
del brancam arrissat,
esperant què amb les
teves mans
em vinguessis a recollir.







Adela Payá i Prats
                🍇