MIRADES QUÈ ENS ATRAPEN....!

MIRADES QUÈ ENS
ATRAPEN....!



Els amics andarejaven,
cadascú, a una banda
contrària del rierol.
Un, albirava el Sol
com començava a amagar-se’n,
l’altre, entrellucava una lluna
roja, sobreeixint enmig
de les serralades.


Se sabien i, es reconeixien,
però en creuar-se les seves
mirades,
els llavis emmudiren i,
les llengües s’assossegaren,
ni un lleu somriure, s’hi va
dibuixar als seus rostres;
les seves mans, cap gest no
hi van alterar i,
amb passets menuts
van prosseguir el seu camí
de silencis i, d’absències.


Però se sabien i, es reconeixien,
no precisaven de ginys ni de
modals apresos, tan sols en
precipitar-se a les cascades
de les seves ninetes, ja tot s’ho
pronunciaven i, s’ho manifestaven.


Així, al caure els vespres,
any rere any, s’hi van expressar
les coses més meravelloses,
impreses només a sobre
dels corrents fluvials, que tot
s’ho enduien riera endins.


Cistells de llambregades
clapotejaven les aigües dolces,
rellucs de nenúfars amb
pètals sonrosats, parlaven
de les tribulacions de dues
criatures emmudides.


De tant que van arribar a
assabentar-se’n de tots dos
plegats, una matinada
de pleniluni,
hi van coincidir al bell mig
del flum i, junts decidiren
ofegar-se’n al mateix temps.


Els seus cabells emblanquinats,
s’enredaren amb els joncs
de les voreres i, enllà els varen
trobar tots dos ben recargolats
esguardant-s’hi fixament als ulls.








Adela Payá i Prats
              👀