CÀNTICS ...!

CÀNTICS ...!


Canten les veus somortes
que res no en saben de les
veritats.


No s’hi van assabentar
de com, un, d’aquells
que en feia honor a les estrofes amorosides,
hi va capitombar les estimes
als esbaldrecs del terregam.


Amb el pas del temps de tots
aquells sembrats,
nasqueren tota mena de cardots i, de gallofers de bardisses i, d’esbarzers.



S’abaixaren les persianes,
les cristalleres s’enfosquiren,
es tancaren les portelles;
el món semblava pintat de
negre i, un homenet de cerimònies, s’hi va engalanar amb camisa de gandalles.


Les esglésies, els ponts vells,
les muralles i, els pòrtics
li’n recordaven successos
funestos d’un passat ancestral.


Enaltir les panderoles que alguns hi amaguen al seu cor, potser els alliberi de tanta obscuritat.


Canten les veus altívoles
que res no en saben de les
veritats...


No tot el què n’és cert,
rellueix a ull nu,
però de vegades,
n’hi ha qui s’hi sent feliç
recordant un període
endarrerit,
en el qual a l’amor
el varen crucificar a sobre
de creus romanes..


Amb culte cristià, un arcàngel
anomenat Sant Miquel,
amb espasa ensangonada
va atrapant tots els versets
declamats i, en arreplegar-los
una foguerada ben immensa
encén al davant dels finestrons embarrats.


En fer-ho, el mestre
de cerimònies, de cop i volta,
trasmudat en bestiola,
mostra a tothom les seves
escates, la seva cua i, els
seus ullals amb bonys per
tot arreu...


De dents enfora, tot n’és
desvetllat....!


Canten les veus timbrades
les veritats, acabades de ser- ne posades al descobert...!








Adela Payá i Prats
             👏