DE LA TERRA AL CEL...!

DE LA TERRA AL CEL...!




Me n’has obert la teva
ampla porta;
abans, ja et veia els teus
dos ulls centellejant al
darrere de les vidrieres.


Hem muntat esglaons
fins arribar al terrat i,
enllà, hem dibuixat
manyoples de molts
colors.                                                                  

En despullar-nos
els cossos,
els hem tenyit amb
pigments  verds i, porpres
i, a la balconada
un ocell ens piulava.


Rodolem i, girem
com dues baldufes,
fins a recobrir les parets
amb pinzellades corpòries.


Enaltim la mostra casa                      venidera, que ja de vella,
en fa cruixir escletxes
de murades per tot arreu.


En un racó amagadís,
tots dos plegats,
hem encès una llampada
que durant un temps,
hi va romandre sense llum.


Repiqueteigs de llavis
entreobrint-s’hi
han esculpit records
d’un passat adormit,
on un piano tecleja les
solfes dels nostres noms.


Les rajoletes ens acullen
de bell nou a la nostra llar
del passat i, del futur,
i, l’hort, a fora, en fa 
rebrostar flors de cop.


Peülles d’éssers esquerps
i, reticents, al nostre nierol,
mai, no el mancillaran
i, en voler-ho assolir,
es desgranaran en grums
de borrisol.


Un espill hi fa reflexos
dels nostres rostres,
i, ja tothom ens confon
per un quadre;
en adonar-se de la realitat,
es desmaien i, cauen de tòs.


Hi som i, no hi som..!
La casa l’han clausurada,
fantasmes, diuen que la
hostatgen i, ningú no
s’atreveix a travessar
el llindar.


Només tu i jo, hi som
els destinataris dels llocs
que ja cap ni un,
no vol habitar-los.


En cobrir-nos de pells
les ànimes,
tots dos alhora hi serem.






Adela Payá i Prats
            🏠