AMB COS DE PLOMES.!

             DEESSA MAAT         
 





AMB COS
DE PLOMES.!

Temps de solitud,
escales amunt,
escales avall.

Del Sol, a la Terra,
de la Terra, a la Lluna,
de la Lluna, al Sol,
del Sol, als Planetes.

Rondineig d’esquellerincs
de la meva ànima,
pel Univers,
a cops de somnis emboirats.

Badalls de lluernes
en llavis entreoberts,
besllum de llunes engolides
a dintre dels musells.

A pler, em delia, per escarbotar
i, escodrinyar els merlets què
al Cosmos envoltaven;
emplenada de rostolls lumínics,
obsedida per descobrir-ho tot,
descabdellava les incògnites
per desxifrar.

Un devessall d’idees,
uns xiscles de gavines,
em feien esclatar el cap;
grimpava penyals i, roquissars
al capdamunt d’una mar
una mica allunyada,
ja sense esma i, força encabotada.

Tot i que els estels en feien
la garagara, se’m fiu palès
que continuaria bellugant-me
amb ulls fúlgids, seguint el rastre
de les llums etèries,
assenyalant-me un camí novell
per esbrinar.

No obstant això, escruixia
els meus dits maldestrament,
i, m’entossudia per esmunyir-me’n
al fons dels forats emblavits
què tan delicadament,
m’ensumaren envers el seu interior.

Temps a venir, hauria de comprendre
que des de sempre, n’havia estat
viatjant pels esglaons de l’espai-temps
i, només n’era conscient, a dintre
dels meus somnis desvetllats.

Però malgrat tantes incerteses,
em vaig adonar, o si més no,
que el meu esperit, es comunicava
amb altres éssers, què a la Terra
no li'n pertanyien.

A les nits, sempre a les nits,
pels cels m’enlairava;
de totes les cromacitats em colorava;
de totes les seves tonalitats
em delectava.

Alleugerida amb plomatges
d’aucell, al meu cos m’hi endinsava,
tota anguniejada,
quan l’aurora, quallada de gebrades,
em tornava a batejar de nou,
amb una còrpora encara abaltida.
  





Adela Payá i Prats