A LA MEVA MARE…

     
MA MARE JOAQUIMA
I, JO, ADELA

A LA MEVA MARE…!



 

Avui, mare et recordo
i, me n’adono que ja ets
una dona ben gran,
en tens vuitanta tres anys
i, sents encara una passió
desbordada per la vida,
això, tostemps,
m’ha complagut molt de tu.


En aquest moment,
m’hi veig tornant de l’escola,
tota abatuda;
ja saps que mai no em va
agradar anar-hi al col·legi.


Llavors, hi deia que n’era
com entrar-hi en combat.
Tots els dies, barallant-me
amb tothom,
amb les cames sempre
emplenades de moradencs.


Tan sols, desitjava
estar-me’n a recer teu....!


Érem tants a casa...!


Mai, trobava el moment
per passar una estoneta
al teu costat,
fins que un jorn,
amb l’excusa de fer-li
un vestit nou,
a la meva nina,
hi vaig gaudir de la fortuna
de tenir-te tota per mi..


Mare, quin goig...!


Tu mareta, ja sabies
massa bé que detestava cosir,
això de les agulles i dels fils,
no n’estava fet per mi.


Doncs quina vesprada
més maca hi vaig fruir
arran teu,
jo, què aleshores,
tan soles em sentia,
que només volia que tu
em fessis companyia i,
que em parlessis amb
eixes paraules teves,
que amanyagaven
les meves oïdes.


Anar-hi al liceu, ben bé,
que ja ho intuïes
n’era per mi, un autèntic
martiri;
en aquell temps, mare,
tu hi vas ser el meu
consol i, la que m’hi va
empentar a seguir
endavant.


Recordaràs que no
desitjava estudiar,

només per tu,
ho vaig fer...!


Ets molt vella i, sé que
prompte  marxaràs,
com també en sóc conscient
que avui n’hi ha una distància
abismal,
ambdues ànimes nostres,
malgrat tot això i,
tanmateix, no ens parlem,
vull que sàpigues
que quan era de ben menuda,
et vaig estimar molt,
tant, que ni t’ho creuries.


Tu, mare, vas ser la flama
que va enlluernar
els meus dies glaçats,
quan n’era  una nena
espantadissa
al bell mig, d’un món, que
me n’era tan hostil i,
força tenebrós.


A desgrat, que no ens
comuniquem
ni que ens expliquem 

res de res
i, que per altra banda
visquem a dintre de
paratges emmurallats,
vull agrair-te totes les coses
que per mi hi vas fer i,
dir-te  que mai de la vida,
em vaig sentir
tan feliç, com aquell
capvespre d’hivern, cosint
totes dues plegades,
mentre tu, escoltaves a la ràdio,
un capítol d’una novel·la i,
que de tant en tant,
alçaves el cap de la costura,
per a dir-me que em callés,
perquè sinó perdies
el fil de les converses.


Mare....Us enyoro, a tu i, a mi.
Una a recer de l’altra,
a l’abric d’una nit hivernal.







Adela Payá i Prats