LES PEDRES TAMBÉ SABEN ESCRIURE....

Foto de Espolla: Monuments megalítics
als límits amb Sant Climent


                                    

LES PEDRES TAMBÉ
SABEN ESCRIURE....!
      
(1)
Ell, li’n va oferir paraules dolces,
deia que se l’estimava i,
va anar-hi al poble d’ella.

Enllà, li’n va demanar
de casar-se amb ell,
i ella, va tornar al poble d’ell,
per a dir-li que si.

De cop i volta, sense paraules,
sense explicacions, sense motius,
aquest home, tot ho va tergiversar
i, a tothom, explicava que aquella
muller, només n’era una assetjadora.

Se n’havia oblidat de tot el que junts
hi havien somniat, de tot el que hi havien escrit,...de tot el que tenien planificat.

Mil vegades mil,
la va trair amb cossos de ben diferents.
Mil vegades mil,
hi va compartir amb uns altres
el que només a d’ells dos els corresponia.

A d’ella, ara li’n deia que tan sols n’era passat,
un passat fet de pedruscalls,
emmarcat a les murades de tots
els castells,
cisellat a les columnes dels edificis antics,
fossilitzat a les pedres d’antany.


Les conveniències del moment,
en feien inevitable aquest retrocés
en el temps, aquest anar esborronant
lletres a sobre dels penyals.


( II )

BLANCAFORT


Aquest home, empolainat de bromes
i, d’hopalandes fosques,
s’arraïmava d’éssers ensutzeits,
dels quals s'hi despenjaven
urpes d’estenalles,
que a l’amor li arrencaven totes les
seves garlandes.....totes les seves borles.

Tant a les volences enfosquiren,
què el mateix Amor, els hi va
folrar amb sabates penombrades i,
amb barrets engalanats de plomatges esmunyedissos.


De seguit, hi feien passejades què
als carrers en feien retrunyir,
i, només, en travessar els viaranys,
apareixien escletxes que en engrandir-se’n eren com fondalades, .....on de dintre
d’elles, sorgien més ombres
engrossint-se'n  amb túniques força esperpèntiques.


Ell, li’n va oferir paraules dolces, deia que se l’estimava i, no va tenir-ne la gosadia
de arraulir-se’n de nou,
als seus braços de mel.


Aquest mascle hi viu amnèsic
de tot allò, que hi va declarar des del cor;
les vanitats l’han convertit en relleu
de rocam i, encara que no n’és conscient de les seves mentides devastadores,
al bell mig, de la plaça de Blancafort, la seva vil·la de veritat, que no pas la de Montblanc, li’n tenen preparat un
monument megalític per al dia del seu òbit...


I, com els còdols, per sí mateixos,
ja en saben d’escriure,
a tothom relataran veritats,
que ningú mai, no n’hagués sospitat
d’aquell fàmul tan inclement...!






Adela Payá i Prats