ABRAÇA’M…

                                    



NICOLETTA TOMAS CARAVIA
( 1963 )


                                    

ABRAÇA’M…!

Abraça’m i fes-ho ben fort
que no sé sí conversaré amb tu
totes les nits.

Abraça’m...!

No estalvies en fer-me’n
un munt de besades.
Hi vas marxar amb el cap
tot esquarterat, fins al punt
de no adonar-te’n de la
teva partença.

La casa emplenada de tu,
em parla de tot allò que hi
vam compartir al llarg
dels anys.

Ni hi ha tants records...!

Tants neguits abillats
de demostracions emmascarades,
per a no fer-ne esclats de llagrimons;
tantes absències, tant buits,
tants somriures i, tants plors,
i, encara que n’han transcorregut
deu anys, des que vas partir,
els pous segueixen alenant
amb més feredat.

Hi són veus que m’escridassen
a cau d’orella i, em parlen
d’altres vides en llocs ben
distants..

Pressenteixo la teva presència
de tant en tant,
la qual en fa engrandir
el turment de sentir-me’n
només que a mi mateixa.

Aquesta solitud, de no poder-ne
fer lligams amb ningú;
aquesta incomunicació, llaurada
de silencis i, de mutismes;
aquesta desconnexió del món
amb el qual no m’hi duc massa bé;
aquest romandre sense tu...!

No s’hi pot entendre, que normes
establertes, vés a saber per qui,
ens obliguen a viure el que mai
no haguéssim volgut bategar.

Presoners del cel i de la terra,
hostes acollits en llocs què ens són
aliens, mirant de trobar-ne sentit
a les coses sense sentit i,
esperant que la nostra mort no
hi sigui tan cruel com la teva
ho va ser.
Tantes bestieses que no s’hi
entenen,
succeeixen en aquests paratges...!

Abraça’m i fes-ho ben fort
que no sé sí conversaré amb tu
totes les nits...!




Adela Payá i Prats