SOMNIS O REALITAT....

                                
                                    



Lampada de Dendera i pila de Bagdad
Temple d’Hathos ( Dendera)
Alt Egipte...Baix relleu
                                
                                    

SOMNIS O REALITAT...!
( Petit Relat )

Al llindar de la casa, una immensa
boa, s’arrossega, tota jaspiada de
taques groguenques, amb uns ullals
que atemoreixin.

Li han posat de nom: Saviesa, i als
rellotges de la casa, a les seves agulles, en un llampec, les han aturades de ple.

Tot en un instant, s’ha col·lapsat.
Els silencis omplen els espais bulliciosos
i, una flaire de gessamins, envaeix
els angles.....Som a la nostra
casa, què per uns segons, ja ni tan sols ho sembla.

Els finestrons de cop i volta, se han
convertit en estels, les portes en
nebuloses, i la teulada del casinyot
n’ha desapareguda;
la serp ens observa, força complaguda.

En un sospir ens xiula amb bufits
huracanats i, al cel ens enlaira
amb plomatges virolats.

S’hi fem un munt de preguntes,
ja que res no podem comprendre’n.
Un ofidi ben gegant ens ha obert
les portes estel.lars i, tot de seguit,
s’hi qüestionem sí en som de vius
o ben bé, n’hem sucumbit.

En qüestió de minuts, hem viatjat
pels Universos i, de retorn a les
nostres llars, hem descobert que
en teníem més de cinc-cents anys.

Ni rèptils ni cronòmetres no en són
a les nostres estances, tot és ben
diferent , fins al punt, de no
reconèixer ni qui som nosaltres
i, menys encara, el que ens envolta.

Als camps, hi viuen Elfs;
als cels, volen fades de colors;
a les aigües marines, les sirenes
esbullen onades;
als rierols, les nimfes escombren
codolells submergits;
i, en aquest moment, els estranys
hi som nosaltres.

En veure’ns, tothom fuig del nostre
costat, ens hem emmirallat als espills i, no ens hem reconegut.
Déu n’hi do...! Qui som...?

Hem perdut la nostra aparença
humana i, més bé, s’hi podria dir
que ja no li'n pertanyem a la Terra..

Penso que he d’estar somniant,
perquè açò no en té cap de sentit.

Pel darrere meu, unes boles de cristall emporprades, em traslladen a dintre
seu i, m’endinso als forats negres;
en descloure els meus ulls,
me n’adono que hi sóc hostessa
d’un altre indret molt allunyat del meu planeta;
em miro per sobre d’unes llacunes
i, em quedo bocabadada de qui hi
sóc jo:

un ésser misteriós amb una alçada
descomunal, que amb un sol pensament
pot fer-ne qualsevulla cosa.

Una Maga d’espurnes blaves...!

Unes veus que provenen dels ecos,
m’esmenten que a partir d’ara,
tot en serà embolcallat de molts canvis,
cap menudesa romandrà a la assiduïtat permanent de les coses.

N’estic al camí de les Mutacions...!
L’escurçó només hi va ser el missatger.





Adela Payá i Prats