Imatge: Pintarest
HI VISC CAPGIRADA...!
El meu ull malaltís, se n’ha capgirat
i, en el seu giravolt, a l’altre ull
amb ell, l’ha arrossegat.
Ara els meus peus nuus,
andaregen a les nits,
a sobre dels estels i,
la lluna quan passo a recer d’ella,
me n’ofereix un seient i,
tota ben devanida, em fa
de mareta i, en té cura de mi.
Pels dies, el Sol em dóna
un xarop de suc de carbasses,
per a que no em cremi
amb els seus rajolins tan
refulgents,
m’obri les portes i, em deixa
allotjar-me'n als seus jardins
tan esplendorosos.
Dels cels, s’hi despengen
arbres i, flors
i, quan intento parlar amb els humans em diuen què com és possible que un
aucell hi parli com ells,
fins i tot, a més d’un,
li n’he vist treure alguna escopeta
que altra, per a llevar-me’n del mig.
Però les nuvolades, ara les meves catifes, quan en veuen en perill,
a tota mi, em cobreixen de
coixinets ben tous
i, emblanquinats.
Em sento estimada com mai abans
no ho havia estat, a més a més,
hi tinc al meu amic de la Lluna
i, de l ‘aigua,
que de tant en tant,
hi ve a cantussejar-me'n
cançons amb la seva guitarra.
La Lluna també se l’estima i,
d’ara endavant diu que ens
prepararà dos tamborets per als dos.
En aquest instant les airines
em regalimen pètals de flors,
i, les fulles dels brancam, hi vénen
a contar-me'n les seves històries.
Déu n’hi do !
Quina joia més gran,
no n’era sabedora de tenir-ne
tants amics.
Hi sóc tan feliç...!
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada