VULL...

                                

VLADIMIR ZHDANOV
 ( 1959 )
                                 

VULL...!



Vull que les fulles dels arbres
em facin d’abrigall,
acaronar-les amb les meves
mans i, endormiscar-me’n
a recer d’elles...!

Vull romandre acollida pels
éssers que viuen,
senten i, estimen, malgrat
les inclemències dels temporals;
aprendre que l’amor s’estén més
enllà de les carències i,
que mai no s’esvaeix per res,
tanmateix, els turments en
siguin de ben grossos.

Vull nodrir-me’n de la saviesa
de les plantes i, dels animals:
criatures amorosides, que vingueren al nostre planeta, per a servir-nos, sense cap recompensa a canvi, què a cada segon, sacrifiquen
les seves existències només per
a complaure’ns.

Vull agafar-te la teva mà per
un instant;
un lapse de temps imperceptible,
per assabentar-me’n que on t’hi
trobis, gaudeixis molt,
així mateix, t’allotgis en una altra
dimensió.

Vull que la fullaraca, banyada pels
llagrimons, diluviï pluja ensalobrada,
que en faci a la Terra sabedora
dels nostres pesars,
encara que humans,
que la sal dels nostres fluids,
nien als bressols del tarquim.






Adela Payá i Prats