L’HOME NOU....

                                         


DINO MASIERO SAUBER
“ L’origen de l’home nou ”

                                         

L’HOME NOU....!

Dels paraigües desplegats
en pengen paraules tremoloses,
barrejant-se amb gotims de pluja;
paraules mulladisses
en ruixims grisencs, diluint-s'hi.

Una mà esmunyedissa,
a tots els mots, els han empresonat
i, els han constrenyit a l’empar
dels seus dits macilents,
rebregant-los amb força,
emmidonant-los de feredat.

Al lluny, s’hi sent plorar a una
dona enyoradissa, que volgués
copsar en atuells, una tirallonga
de vocals i, de consonants,
agafant-se'n de les mans.
Pues d’eriçó, del seu cos s’hi gronxen, són dagues de mots ensutzeits, què l’home fosc, els hi ha enclavats.

Ella, balla que balla, per al mal
foragitar, no obstant això,
n’ha seguda espurnejada
sense pietat i, com a un bou
si més no, llueix de carboncles
i, de fugacitats.

Al sòl, un forat immens
se n’ha entreobert,
i, un ésser dedins d’ell,
a la muller tota sencera,
se l’ha engolida,
embolcallant-la de terrissa
i, de gebrada.

Del seu ventre hi brollen
boques de nadons,
què a tots els mascles, els  han escopit
missatges de condolences.

Els fills de l’ara,
de l’home antic s’han acomiadat,
i, amb nous vocables
de tendreses i, de dolçor
han suplantades
a les expressions més arcaiques,
recloent-les
al fons de les grutes
i, de les coves dels dracs,
on llengües de flames
les han brusides.

Lluiran dies de pluges
i, dels paraigües degotejaran
paraules resplendents,
paraules lluminoses,
què a tothom,
de llambrots daurats,
per sempre, als espills
de les aigües,
frases cristal·lines,
en veuran xipollejar.

Homes i dones enlluernats,
que no tornaran a cometre
l’errada de pronunciar-ne
a l’Univers, termes dissonants,
ben bé, per temença
a què els espais còsmics,
els go  retornin, ....disfressats
de sagetes emmetzinades.






Adela Payá i Prats