DEIXALLES....

VELER TRENCAT



DEIXALLES...!



N’hi ha d'ombres què es pinten
els llavis de carmí,
amb regust de distàncies
acceptades...!


S’acoloreixen de totes les
cromacitats,
fins a esdevenir-se’n
tan endolades com la mateixa
passivitat,
de no voler-se’n aixecar
per sobre de les còmodes,
dels divans,
dels balancins i,
dels sellons..



N’hi ha calitges encalcinades,
què com cortinatges assuaujats,
es complauen per no tenir-ne
que descórrer els seus vels
emblanquinats;
arraulits als racons més angulosos,
alguns, frueixen per no ser-ne
clissats amb llambregades
imperatives.



També existeix aquell rastre
perdut de les estimes,
que creiem què n’eren sinceres,
quan de cop i volta,
un torcaboques de paper
amb lletres impreses t’assenyala:


“ Has pensat amb els jugadors
   dels sentiments...”


El següent tovalló, afegeix:



“ Les enganyifes de vegades,
hi van engalanades amb capells
suggeridors...”


I, en alçar el teu esguard, ell,

hi és assegut al voltant
d’una taula amagadissa,
acompanyat d’una obaga
que percudeix contra un mur.


Aquells mots què en un temps
endarrerit en feien excel·lències
a les veles del vaixell emprenedor;
què enaltien d’amorositats
el seu destí incòlume;
avui, t’han fet sotjar, que mai
no hi va salpar i, que tostemps
hi va romandre ancorat
al vell port.


Tamborets d’aigües, en feien de
matalàs als teus somnis.



N’hi ha d'ombres què es pinten
els llavis de carmí,
amb regust de distàncies
acceptades...!



A alguns, els seus fingiments,
els delaten, quan amb goig
exacerbat, fan ús dels banyetes
malintencionats.


El timó d’aquell navili del
nostre passat, ara mateix:
n’és la filosa trencada,
que ja res no hi pot filar.
El seu masteler:
un pal corcat, que cap cosa
ja no pot sostenir-ne.
El velam, tot estripat, amb
forats estrellats, n’és a punt
de caure’s i, i fins i tot,
la seva pell de fusta crivellada,
ja no li’n resta ni una engruna,
per a naufragar en el mateix
embarcador.


Quan les querences hi són
clapades  per les malvestats,
a la Terra, se li baden
més coses del degut.
I, lamentablement, algunes
criatures, han d’emprendre
nous vols, sotragades pels
seus influxos...

    






Adela Payá i Prats