UN EMPELT...

UN EMPELT...!


Un poema de rimes Mediterrànies,
n’he llegit i, jo què em pensava
que n’era en mig de les aigües
violàcies.


Per què ha canviat el seu destí..?
Has tornat a fer empelts...?
No era nostre, aquest poema...?


No li canviïs la seva estrella;
el vas escriure per als dos,
quan encara n'érem ben junts,
potser n'has fet oblits de tot el
què ens va acaramullar...?


Hi vam ser reals, hi vam existir,
tanmateix, el teu antull, hi sigui
posar distància enmig dels dos.


Qualsevulla cosa què ens va
pertànyer, tu, ja t’has obcecat
per emmudir-la, per trasplantar-la; em pregunto el per què d’aquestes trapelleries...?


Per tu, l’amor, hi va ser un joc,
per mi hi va ser de veritat...!


Trist, realment trist, quan un
tot ho regalima i, l’altre en fa
negacions al davant d’ell mateix.


Almenys, respecta tot el que abans hi va ser nostre i, no ho embrutis ni ho barregis amb allò, que no va formar part de nosaltres dos.


Les catifes què et van acollir
n’eren brodades amb fils d’or;
els quadres a les murades,
et volien mostrar escenes del
paradís d’en Hieronymus Bosch;
els tapissos Gobelins anhelaven
per inspirar-te;
les vidrieres amb els colors més
refulgents i formosos, t’esperaven per a inundar-te'n 
de guspires.




Aleshores, si us plau, no facis
obviats d’aquells sentiments...!






Adela Payá i Prats
               ❣