RELAT D’AIGUA...

             

  ISMAEL SERRANO. SOMOS

                  

RELAT D’AIGUA...!


Llacunes d’omissions
deixaren a les aigües
òrfenes dels nostres
miralls.


Dintre d’un sac minúscul
lluïes d’aglà penjadís;
la fada de l’arbrat
te n’havia transformat
en fruit emmorenit.


Ara gaudies per ser-ne ocultat
de qualsevulla trapelleria
teva i, al lluny, un reguitzell
de pagesos et cercaven
per tal de rebre explicacions
a les teves atrocitats en els
sembrats de les vinyes i,
del blat.


Les teves covardies:
coves d’ardits, transformaren
els teus paisatges
en llocs trontolladissos i,
relliscosos,
on qualsevol que caminés
enmig d’ells, podia perdre
la seva vida
en mil·lèsimes de segons.


Llacunes d’omissions
deixaren a les aigües
òrfenes dels nostres
miralls...


Una muller asseguda sota
l’aulina et parla del món.
Tu, empresonat entre escorces
brunes de gibrell,
has foradat les pellofes,
capa rere capa,
i, per un forat, amb ulls
encongits, observes els
cabells castanys d’una
dona a la qual hi vas
esgratinyar en el teu passat.


La goja de cop i volta,
s’hi fa present i, a tu, adés,
t’ha traslladat ben a dalt
d’una immensa alzina,
on ningú mai, no s’hi podrà
apropar per conversar
amb tu.


En cascades de mel,
espills amplificats
ens mostren a un homenet
empetitit,
introduït a dintre d’un
fruit de gla, mentre uns
senglars afamegats
estiregassen branques
per tal de cruspir-se’n dels
nodriments del seu delit.



Desarrelat del brancam
has caigut al bell mig
d’un rierol, colpejant
sense cap intenció,
la testerola de la dama
que hi anava tots
els jorns a dialogar amb tu.


Corpresa, a la recerca de
la fetillera, li’n demanà
que et tornés a la teva forma
d’humà, i ella, només en posa
una condició: que durant un
temps, haureu de convertir-vos
tots dos, en peixos d’aigua dolça, a la llacuna anomenada:

Aiguaviva


Els dos donareu el vostre
consentiment...!


Quan deu anys n' hagin
transcorregut, en seran
alliberats dels seus
cossos d’aletes i, d’escates.


Llacunes d’afegits
deixaren a les aigües
reblertes dels seus
miralls.


Transmutats per éssers
aigualits, hem après
a estimar el món dels vitralls,
i, de tot allò, què es reflecteix
a sobre dels cristalls liquats,
i, no podreu assabentar-vos
de quantes històries s'hi varen
fer còmplices i, detractors.


Per a ser humans de nou,
han promès a les nimfes
escriure’n tots dos plegats
les cròniques de les aigües
endolcides i, de sobte,
sense encara poder creure-ho,
s'han observat abillats
d’humans,
vivint al mateix poble,
a dintre d’una llar compartida,
envoltats de música i, de llibres, d’éssers tendrívols i, d’ànimes molt evolucionades,
fent- s'hi un munt de carantoines,
sense gairebé no sentint-ne
la necessitat de cremar-se'n
en uns altres cossos.


Han comprés la lliçó més àrdua
de totes: la d’estimar des de dintre del cor i, de l’esperit,
aquella energia que t’envaeix
fins a l’infinit i, no pas, aquella que et comprimeix envers les fosquedats i, les buidetats.


L’aigua els ha demostrat on
suren les veritats i, on
naufraguen les enganyifes.
S'han  fet més savis i més
amorosits...Les seves aliances
són ales envellutades
de sapiències,
han transcendit :
a les seves carcasses plomisses,
a les seves llengües de glavis,
als seus braços de barrots,
a les seves besades de segells i, en aquests instants en són
de cristal·lins amb rostres
de gotims i, còrpores de ruixims.


Qualsevulla cosa o criatura
que n’és esquitxada pels seus
feixos de reguerols, n’és alhora,
llum i, aigua: aigua de llum,
i, com ells dos, irremeiablement
metamorfosejats.








Adela Payá i Prats
               🍭