EL QUÈ NO S’HI VEU...

EL QUÈ NO S’HI VEU...!


Oblit de poemes camuflats,
amb destinataris canviants.


Baix les pedres unes veus
entonen càntics de melangia.


Cops de peus contra el pedram;
esgratinyades i, arrapades
simulades, contra uns estels
ben allunyats;
la lluna se’n riu d’aquests
actes impossibles, en voler
capitombar el que no s’hi pot.


Musos amb èlitres 
de papallones, 
voletegen per tot arreu,
mengen lletres i, deformen
els versets, ....Una lectura
mudant-se de tant en tant,
fa crepitar els codolells.


Baix les pedres unes veus
entonen càntics gregorians.


Les tiges emmorenides 
del blat, sota el foscam, 
arrepleguen petons 
d’esquerdills,
i, uns ulls cèlics
de llum emblavida,
incideixen
al damunt del rocam.


Els cantors de la Natura,
donyets i fades amb
instruments musicals, 
esclafeixen de dintre
dels macolins i, a sobre dels
corcers argentats, 
s’hi atreveixen a viatjar pels
afuats firmaments.


Des d’allà dalt, retornen
a l’escrivent els seus escrits
originals i, esborronen totes
les seves afegidures de més.


El text original: una goja
amagadissa feta de sal
i, d’argelaga, donant formes
als roquissars cantaires.





Adela Payá i Prats