L’HOME DESTRELLATAT...

L’HOME
DESTRELLATAT...!


( RELAT)

Ara sí, ara no, que sé jo,
els dubtes l’entretenen.


Avui hi explica una cosa
i, demà en serà un mateix
pensament, capgirat
de l’inrevés...o simplement
una vaga interpretació.


Abillat de nen entremaliat,
s’hi munta al tren de la
bruixa, a la qual li arravata
la seva granera d’engruts,
i, comença el seu esbarjo
d’anar colpejant caps i,
més caps.


Potser sí, potser no...!


A les margalides, desfulla,
pètal rere pètal: sí, no.
Uns dies li'n diuen que sí
i, d’altres li'n diuen que no.



Ell, a disposició de les
afirmacions o negacions,
es convertirà en el seu vassall.


Munta al damunt d’un
cadafal de fusta enllustrada,
disfressat amb perruquí blond
i, rinxolat, en fa representacions
del seu paper de floreta emmusteïda,
i, en arribar la papallona de tul,
tot sentint-se al caire de la mort,
la mateixa vida, li’n regalarà
un dia de més, només en ser
a frec, dels aleteigs dels
lepidòpters.


Amb sabates de xarol i, vestit
de casament, en repicar les
campanes, s’enfila a dintre
de l’església, ...Ni rams de flors,
ni assistents, ni rector, no hi són
al seu interior.


Tal vegada, s’ha confós o a la
seva promesa res no li havia
esmentat....Li ho va demanar,
o va creure que sí, què li ho havia
demanat...?


Les seves incerteses, el fan rodolar
al bell mig dels carrerons i, amb
cames alleugerides cerca
desesperadament un mirall.


És ell, si, ningú, no l’ha trasplantat.

Fa picar la balda de molts portons,
preguntant a cadascuna
de les mullers quina de totes elles,
n’és la seva xicota de veritat.
I, tot just, en sentir-lo, una veïna,
a cau d’orella li n’afegeix:


Tu, en tens ja, una companya i,
dues filles, ...A la teva muller amb la qual t’hi vas casar, ja la vas abandonar pels teus quefers del cos;
i, a una de les teves filles, li vas negar el teu paper de pare.


Ara sí, ara no, que sé jo,
els dubtes l’entretenen...!


Agafa un esborrall i s’hi refrega
el seu front....Escomesa acomplida.

Va al bar i, a tothom li’n pregunta pel seu propi nom.



Riallades a gavadals...!


No recorda on viu i, en assabentar-se i, obrir-hi la porta, la dona que veu al seu davant, no el complau ni una engruna.

Fa la seva maleta i, comunica als
coneguts i desconeguts,
què el planeta Terra, l’ha despatxat,
i, que una nau ben a prop, l’espera
per a fer-ne un tomb per l’Univers.


Riallades i, plors al mateix temps.
Aquest desventurat ha embogit.


Ja no li assalten els dubtes, a la fi,
ha entrellucat el seu destí i, des
d’aquest instant ja ha decidit
que no s’hi girarà cap endarrera.


Acomoda el seu equipatge a sobre
d’una branca de l’arbrat, i escala
pel seu tronc ben allargassat,
fins arribar a les copsades més
altívoles....Doncs, aposentat
ben a dalt, estén els seus braços
i, s’hi acomiada de tothom.


En breus incisos, un cos ajaçat
per sobre del paviment, dibuixarà
corol·les de poncelles envermellides.


L’home destrellatat, no entén que
fa un home mort, tot ensangonat,
allitat al bell mig d’una avinguda,
i, sense poder evitar-ho, va notant
amb un vertigen endolcit
com a poc a poc, hi va elevant-se
suaument, per uns horitzons fins ara per ell, inconeguts.


Els records de sobte, li omplin
el seu esperit, sembla que pot
entendre el que abans no comprenia, i, se n’adona que així,
sí que és de ben senzill, poder prendre’n moltes decisions.
Quan ell n’era viu, mai no assolia dur a terme cap opció.


A la Terra, qualsevulla cosa
n’era un embolic...!


Ara sí, ara si, .....els encerts
ja no el deixen entretenir-se'n....!





Adela Payá i Prats
             🦋