UNA POSTA DE SOL...

UNA POSTA DE SOL

                                         

                                    

UNA POSTA DE SOL...!





Crepuscle de focs d’artificis,
vesprada d’embadaliments,
llums de molts colors
enlluernen els meus ulls i,
els meus pensaments;
el meu cor s’accelera.


Tu, tan lluny i, tan distant,
com d’ací a la Lluna,
com d’ací a la galàxia
d’Andròmeda.


Sí, almenys pogués sentir-te,
sí, per un breu instant, pogués
reflectir-me al fons de
les teves conques, potser
aleshores, els estels ben a prop
meu, em farien companyia.


Aquesta formosor tan
aclaparadora,
eixe joc de llums tan
arrabassador...!


M’agradaria tant poder-los
compartir amb tu,
però miro al meu voltant
i, tu, és clar, no hi ets.


Per què no hi ets amb mi...?


Per què no vas voler romandre
més temps al meu costat,
per què en feies rebuigs de les
estimes;
per què en feies nosa
d’aquella escalfor què de tots
dos plegats, ens hi va fer
esclatar una llar força
acollidora...?


Avui, no ploraré, n’hi ha massa
beutat allà fora, ....Com és de
màgica, aquesta posta de Sol...!


Acaramulla els meus sis sentits,
els fa enlairar-se'n fins a llocs
ígnots, encara per desvetllar,
però trobo a faltar el teu esperit,
la teva presència corpòria,
aquell esguard amagadís
que tot ho volia enforinyar,
aquelles mans que se obrien
com acordions, per a oferir-me'n
les seves melodies abrusadores.


Ja mai més no hi serem
arran un de l’altre,
em fa vertigen, és com si
de sobte, saltés als abismes
més aprofundits.



Ja gairebé, res no en puc
escudellar amb tu,
i, malgrat aquest esquinç,
cap cosa no em pot calmar,
ni cap engany emmudir;
aquest brogit ensordidor
em travessa de dalt a baix.


Només en puc escoltar
el teu silenci perllongant-se'n
pels anys...!


L’astre Sol, ja s’ha amagat...!


Les muntanyes s’han obscurit,
i, tu, a partir d’ara,
ja mai més no hi seràs amb mi...!


Un estel fugaç t'ha endut amb
ell i, en aquests precisos instants,
em treu la llengua, tot enjogassat...!






Adela Payá i Prats
             🌟