PARAULES PER A UN CREGUT DESCREGUT...

PARAULES PER A UN CREGUT
DESCREGUT...!



Ésser de boires,
res no hi vas entendre,
tot ho vares interpretar
malament,
i, al teu llibre de la vida,
el vas omplir d’obviats.


La teva branca de l’arbre
de la vida,
s’hi podreix de mica en mica,
els seus últims rebrolls,
un aucell se’ls menja.


Ésser de boires,
què amb la llacor te n’has
esculpit
llengües circulars,
rodolant al contrari 

dels mots il·lustrats.


Envoltat com tu t’hi
pensis, de gent
que no la classificarem
per respecte,
te n’has anat de cap,
envers els averns
dels dubtes.


Ésser de boires,
la teva cort no fa ús
de les bondats,
ni de les bones accions,
no n’ets afortunat,
perquè hi vius
d’engrunes.


Encara no te n’has sortit
dels indrets
de les borumballes i,
dels esclafits de les
brimarades,
n’eres al món del superflu.


Tanmateix, deleres per 

fer-ne excel·lències
del que no existeix,
no cal que perdis
el temps, en fer-nos creure
el que no n’hi ha.


Ja m’acomiado de tu i,
espero que no triguis
gaire en aprendre a
assabentar-te’n,
d'on es complauen
les veritats i,
on, els malentesos.


Ésser de boires,
de bromes i, de retrunys,
segueixis afermant
que rutlles amb fanals
dirigint les seves llums
a sobre teu.


Ja saps que res del que
hi dius no obeeix
a cap veritat..
Quan desitgis propagar
el que certament rau,
ja n'hauràs guanyat.








Adela Payá i Prats
              🚶‍♂️



                   

UN PAS QUÀNTIC...

CONSTEL.LACIÓ DE PEGÀS

                                

UN PAS QUÀNTIC...!


En fer-ne un pas quàntic,
potser ja no hi seràs al
planeta Terra.

En descloure els ulls,
albiraràs un altre lloc,
uns altres mobles,
unes altres persones,
uns paisatges diferents;
i, tu, tota espantadissa,
preguntaràs a qualsevol
sí et coneixen...?


Et diran: És clar que si,
i, t’espillaràs per sobre
dels miralls, sí es que n’hi ha.


En trobaràs una altra
imatge de tu mateixa;
tal vegada la teva pell
hi sigui blava i, els teus
ulls ben polièdrics i, fins i tot,
el teu cos et serà inconegut.


Preguntaràs a tothom quina
cosa estranya està succeint-te...!


En fer-ne un pas quàntic
potser ja hi seràs en un
altre paratge de l’Univers.


Hauran d’explicar-te’n
moltes coses i, totes les
versions de tu mateixa
en unes altres ubicacions
de l’espai-temps.


També n’hauran d’ensenyar-te
com controlar els teus
viatges a través del Cosmos.


Sí tens sort, i ho saps fer,
hi seràs de volta al teu
planeta Terra, però has
d’aprendre a calibrar el temps,
per tal de retornar-hi al mateix
any, mes, hora, minut i, segon,
en el que hi vas desaparèixer.


En fer-ne un pas quàntic,
t’has instal·lat en un seti
tan bonic, just i, honorable,
que ara tens dubtes de voler-ne
regressar de nou als teus orígens.


Tothom et diu que no n’eres
de morta, què tan sols has fet un traspassament a un món
on l’amor acampa per tot arreu.


Plores, perquè no vols marxar-te, però n’hi ha d’éssers humans
que t’estimis tant, o més, com la
teva pròpia vida i, ells, ho entenen.


Un mestre genial t’alliçona en
fer gambirols quàntics i, estàs
embadalida de tantes galàxies
que a poc a poc, vas descobrint-hi i, d’un munt d’habitants que les hostatgen tot de seguit.


Has entaulat moltes amistats,
i, les arrels comencen a expandir-se’n molt de pressa, sense límits.


Però les temences et fan cavil·lar que malgrat els assajos, aterris en un altre destí, contrari a Gaia.

En contemplar el teu rostre d’incerteses, els teus nous amics t’abracen i, el besen,
t’esmenten que no n’has de patir de res, què a la por, n’hi ha que espolsar-se-la, simplement, en retirar-la del nostre pensament. 

No hem de aplanar-li el camí
per a poder-la sentir.

Ara continuo amb el meu aprenentatge;
al meu planeta n’he arribat en anys endarrerits i, en anys futuristes, no he encertat la data actual.

Així que de moment, restaré

ací, fins que aprengui a calcular correctament els meus desplaçaments.







Adela Payá i Prats
               ✨



           
                                 

UN MÓN D’ESPANTALLS...

GÀRGOLA A LA LLOTJA DE VALÈNCIA

                    

UN MÓN 

D’ESPANTALLS...

Amb vestit de flamenca

taloneja pels núvols.

Castanyoles a les mans

fan esglaiar a les boires

ensutzeïdes.

El seu cos d’home l’ha

bescanviat per un de novell

que llueix amb formes

de feminitat;

i, tota embogida, ja no cessa

de ballar fandangos i

buleries...Volants de llunars

rojos i, blancs ens omplin

l’esguard de serrill.

Amb les seves peinetes

enlluentades de purpurines

raspalla feixos d’estelades,

i, amb la seva mantellina

de flocs allargassats, a la

Lluna l’ha encegada.

Una àliga torta, a la ballarina

l’ha confosa per un aucell

del seu llinatge,

i, al seu darrere a tothora

la persegueix, dia i nit.

Allotjada als seus penyals

hi viu com au salvatgina;

la seva fada padrina, l’ha

transformada en aligot i, des

del seu bec ja s’hi veu com

es despengen budells d’animals

ensangonats.

El cercle de les mutacions

aquesta goja, li n’ha concedit

a un home, que mai s’hi conformava

amb res de res.

I, en passejar-me per la Llotja

de València,

hi contemplo tot de pedra abillat,

a una gàrgola amb la forma

d’un rèptil immens, què de tant en

tant em  pica l’ullet, força extasiat.

Quina por, ...!

Alguna cosa, sembla ser, que

hi vol endrapar-se.

Sí, s’hi fa real, em menjarà

així que ja he decidit marxar.

I, ara al bell mig de la cantonada,

un saure ben gegantí, a tothom

fa espaordir amb els seus planys

de fera ben ferotge.

Riallades d’una fetillera empal·lidida,

s’hi senten al rerefons dels carrerons,

on ara mateix, un poema declama

que hi parla de pedres i, de vells.

Cal córrer i, perdre de vista

a aquests dos espantalls,

no hi sigui cosa què ens atrapin i,

ens facin encanteris irreversibles,

d’eixos que triguin segles

en ser capgirats al seu estat

originari...

Adela Payá i Prats

    

ABISMES...

                             

ABISMES...

Al caire dels abismes,

al tall dels espadats

m’hi trobo.

En fer una passa en davant

puc enfonsar-me enmig

dels buits.

Parapents: ales de pendents,

paracaigudes, braços imitadors

d’èlitres, ....Sento un gran vertigen

en mirar al fons dels precipicis.

A la via verda, hi fan puenting

o salt del pont, algú em demana:

Que si hi vull tirar-me...?

Els hi dic que no, què de fer-ho

hi serà sense cordes ni arnesos;

una caiguda lliure, com la

d’altres, què en intentar-ho

ja han fet comiats de la mateixa

existència.

Flors i, més flors a les baranes

del pont de les set llunes;

als Novembres, s’hi fa impossible

no fer ullades de poncelles rebrollant.

Un cant de vida i, de mort,

gentada de totes les edats,

fent salts acrobàtics per sobre del

petit rierol, ..Acomiadaments

místics...!

Les fondalades amb les seves

profunditats fan reclams

dels cossos.....Aldarulls de

picarols s’hi senten i, des de

les bocanes enfosquides,

un alè embriagador

ens sadolla de curiositats.

Potser aquest trasbals,

eixe canvi d’estat, sigui el que

hi tiri amb força de les nostres

ànimes.....Voldran alliberar-se'n

d’existir-hi ací a la Terra...?

Adela Payá i Prats

                             

N’HI HA D’AMANTS...

                                     

N’HI HA D’AMANTS...

N’hi ha d’amants silenciosos

que tot ho barregen,

confonent lletres i, paraules.

Rostres dibuixats a sobre dels

daus en comptes de punts.

Tirades i, més tirades,

cares i, més cares, desori

i, extremunció dels sentiments

esmorteïts,...

La vida comprimida en cubilets

de joguines, assajos intempestius

entre boires macilentes.

Els contraris de les llavoretes

ancestrals, a sota del terris, 

enfonsen granes transgèniques i, 

tot ho contaminen amb viatges 

d’anada i tornada des

de la vida, envers els òbits.

Amb sabatilles emmetzinades,

omplin camins i, 

corriols d’empremtes,

què en xafigar-les, ja contaminen

a tothom....Líders dels obviats, 

de les transgressions, 

gaudeixen d’inocular verins als 

seus coetanis.

N’hi ha d’amants silenciosos,

que fan empelts de mots

d’uns llocs a uns altres,

mai no respecten el que és verídic

i, autèntic.

No saben encara reverenciar

el qui correspon a cadascú i, 

agafen la seva túrmix, 

posant a dintre d’ella:

retalls d’imatges, de vocables i,

de persones, ....Premen el botó,

i, ja tot ben batut, ho llancen a

l’exterior com sí es tractés 

d’alguna cosa novella.

Sarvatxos què com camaleons,

a cada revolada, s’hi camuflen

amb el seu entorn.

N’hi ha d’amants que per molt que

s’hi esforcin no podran entendre 

mai el significat de les estimes...

Adela Payá i Prats

                          

HO PUC FER...HI SÓC SOBIRANA...!

                            


ANGELES SANTOS TORROELLA  ( 1911-2013)

 " Un Món "

                            

HO PUC FER...HI SÓC
SOBIRANA...!

Clavegueres de llambrots
expel·lien de dintre d’ells
colobres, que feien titil·lar
les seves llengües bífides.

Verins s’inoculaven als qui
s’apropaven arran dels ofidis,
i, transformats en ferals
s’hi aliaven amb els drapaires.

Aixades, destrals i, rasclets
esqueixaven capses de cristall
on un poble n’havia de decidir
el seu proper futur.

Quina porfía la d’aquells què
s’hi posen indumentàries de
metall, descendents dels arconts, què als humans de la Terra els volen atemorir amb els seus legats d’esgarrapats.

Reguerols de mucositats verdes s’escampaven pels rostres dels éssers infernals i, una munió d’acovardits, a tot hi
deien que si, per temences a
les revenges.

Segrest de diners;
de capses on deposar els vots;
de persones amb ideals,
a les quals, deleren per humiliar; de multes exacerbades; quan aquests llangardaixos defrauden al poble tots els dies.

Uns mandataris corruptes, volent-ne imposar les seves normes a un poble que vol desvincular-se'n de les úrpies que tot ho embruten i, ho maculen de taques grisenques i, empudeïdes.

Avui em posaré el vestit de sofre, i, amb el meu aspirador màgic als contraris a la vida, els projectaré camí d’uns altres horitzons al Cosmos..

Rieu, rieu....Ho puc fer...!

Hi sóc a més de sobirana,
un bruixa magistral...!



Adela Payá i Prats
🔮
      

                          

POBLE CATALÀ...

                       

                        

 POBLE CATALÀ...

S’atreveixen a dir-nos que vivim

en una democràcia;

parasiten totes les seus a Catalunya,

s’enduen urnes de votacions

com si fossin peixeres sense dret

a l’aigua i, als peixets.

Sotmeten al poble català amb la

por i, les violències,

tot ho escorcollen sense el respecte

a les llibertats i, a les Institucions

establertes...

Han fet retornar de bell nou al

Feixisme, no han après quin

significat hi pugui tenir-ne viure

en democràcia.

Escullen als seus amiguets de torn

als tribunals i, fan de les lleis 

el que volen;

després s’emparen en dir-nos a 

tothom, què el referèndum

català n’és d’il·legal.

Manifestacions del poble al carrer,

avingudes emplenades de gent fins

la matinada, cançons: 

“ Ningú no ens pot prohibir 

el dret a votar “.

Rengleres de més i més policies

vigilant, tots ben armats, 

per sí de cas haguessin de treure’n 

les armes.

Un poble violentat, 

un poble assetjat,

que no el volen deixar decidir

i, menys encara, permetre que

s’autogoverni. Som encara al ple

de les dictadures i, hui els fets

i, les seves actuacions, ens ho

han confirmat tot d'un plegat.

Adela Payá i Prats

UNA 3ª FULLA DEL NOSTRE DIARI...

UNA 3ª FULLA DEL
NOSTRE DIARI...!





En clenxinar els teus cabells negres, queien lentament, un floc rere l’altre.
Hi van ser temps de plors i de clots.
Viatges de continu a València, sales d’hospital fredes, on les dolences n’eren per tot arreu....Gent de totes les edats.


Proves i, més proves, totes amb pronòstic d’òbits i, la teva empenta per sortir-te’n
dels teus calvaris i, dels cruels assajaments.


Cinc anys de lluites des que vam iniciar el nou mil·leni, i tu, a poc a poc, perdent les teves facultats. Volies viure...!


Però ja veus estimat, que això no ho decidim nosaltres, tal vegada, ja ens han programat amb xips incorporats.


Els nostres pensaments, el nostre sentir,
res no els importa als falsos creadors, ens varen segrestar del nostre regne de llum.


Com ho van fer...?


Ho ignorem però en un lloc s’esmenta que les energies primigènies de la creació,
no cessaran fins a recuperar totes les ànimes.



Aquell sofriment teu, no ha segut en va, alguna cosa novella n'haurà afegit a la teva essència vital.


La teva pell s’estriava amb línies ondulades, trenquívoles, i de tant en tant, trossets de
pellofes, en feien saltirons i, es desplegaven.


I, s’abraçàvem i, ploràvem tots dos plegats per les nostres impotències, per la nostra
pèrdua dels poders, què ens van lladrunyar.



Hi érem a les mans dels perversos, i ja sabíem
què amb la nostra dolença els nodríem de ple....Són els mateixos que dirigeixen el món.



Són els que inventen malalties i, els que ens van incorporar al seu món de les submissions,
pel pur plaer de veure patir a les criatures.



On siguis, estimat, espero de tot cor, que centelleges de valent, amb moltes llums de coloraines i, que llueixis com un astre solar.






Adela Payá i Prats


                            

                                         

UNA 2ª FULLA DEL NOSTRE DIARI...

UNA 2ª FULLA DEL
NOSTRE DIARI...!



Tries del jardí aquell 
gladiol carbassa,
que sembla un fanal,
i, somrius amb els teus clots
que s’enfonsen dedins
de les teves galtes.


Avui, estàs ben preciós,
des dels teus ulls,
angelets nivis, fan dispars
d’estels daurats i,
amb el teu esguard
tot ho enllumenes.


M’ofereixes aquesta flor
des del velam de dos vaixells
solcant la mar.
I, quines dolces riallades 
què des dels teus
llavis s’hi vessen.


Des que vius a l’eteri
que semblis
més dolç,
més tendre i, cordial;
no m’atreveixo ni a fregar-te
i, de sobte, em fas
abraços de brises.


Fas rodolar la flor
entre els teus
dits i, màgia,..!
tan pots albirar
un far com un molí,
un penya-segat
com un camp 
de gira-sols.



Embadalida dels teus
poders m’expliques 
que això no n'és res,
què al lloc on tu hi ets
els encanteris
succeeixen a cada 
instant.


En agafar el teu regal 
de pètals de tarongina, 
al cel m’he enfilat
i, n’he vist al meu germà
gran, que hi va expirar 
de mort sobtada.


Quin goig, quina pau, 
no vull tornar i, el meu 
germanet em fa
una forta empentada..
Sentia la seva veu 
dient-me: fins aviat.



En regressar al nostre jardí, 
tu, tampoc hi eres, 
havies marxat de nou.,
i, al damunt de la taula 
me n’havies deixat un 
poema amorosit.  







Adela Payá i Prats
             😘