UN PAS QUÀNTIC...

CONSTEL.LACIÓ DE PEGÀS

                                

UN PAS QUÀNTIC...!


En fer-ne un pas quàntic,
potser ja no hi seràs al
planeta Terra.

En descloure els ulls,
albiraràs un altre lloc,
uns altres mobles,
unes altres persones,
uns paisatges diferents;
i, tu, tota espantadissa,
preguntaràs a qualsevol
sí et coneixen...?


Et diran: És clar que si,
i, t’espillaràs per sobre
dels miralls, sí es que n’hi ha.


En trobaràs una altra
imatge de tu mateixa;
tal vegada la teva pell
hi sigui blava i, els teus
ulls ben polièdrics i, fins i tot,
el teu cos et serà inconegut.


Preguntaràs a tothom quina
cosa estranya està succeint-te...!


En fer-ne un pas quàntic
potser ja hi seràs en un
altre paratge de l’Univers.


Hauran d’explicar-te’n
moltes coses i, totes les
versions de tu mateixa
en unes altres ubicacions
de l’espai-temps.


També n’hauran d’ensenyar-te
com controlar els teus
viatges a través del Cosmos.


Sí tens sort, i ho saps fer,
hi seràs de volta al teu
planeta Terra, però has
d’aprendre a calibrar el temps,
per tal de retornar-hi al mateix
any, mes, hora, minut i, segon,
en el que hi vas desaparèixer.


En fer-ne un pas quàntic,
t’has instal·lat en un seti
tan bonic, just i, honorable,
que ara tens dubtes de voler-ne
regressar de nou als teus orígens.


Tothom et diu que no n’eres
de morta, què tan sols has fet un traspassament a un món
on l’amor acampa per tot arreu.


Plores, perquè no vols marxar-te, però n’hi ha d’éssers humans
que t’estimis tant, o més, com la
teva pròpia vida i, ells, ho entenen.


Un mestre genial t’alliçona en
fer gambirols quàntics i, estàs
embadalida de tantes galàxies
que a poc a poc, vas descobrint-hi i, d’un munt d’habitants que les hostatgen tot de seguit.


Has entaulat moltes amistats,
i, les arrels comencen a expandir-se’n molt de pressa, sense límits.


Però les temences et fan cavil·lar que malgrat els assajos, aterris en un altre destí, contrari a Gaia.

En contemplar el teu rostre d’incerteses, els teus nous amics t’abracen i, el besen,
t’esmenten que no n’has de patir de res, què a la por, n’hi ha que espolsar-se-la, simplement, en retirar-la del nostre pensament. 

No hem de aplanar-li el camí
per a poder-la sentir.

Ara continuo amb el meu aprenentatge;
al meu planeta n’he arribat en anys endarrerits i, en anys futuristes, no he encertat la data actual.

Així que de moment, restaré

ací, fins que aprengui a calcular correctament els meus desplaçaments.







Adela Payá i Prats
               ✨