 |
| GÀRGOLA A LA LLOTJA DE VALÈNCIA |
UN MÓN
D’ESPANTALLS...
Amb vestit de
flamenca
taloneja pels
núvols.
Castanyoles a les
mans
fan esglaiar a
les boires
ensutzeïdes.
El seu cos d’home
l’ha
bescanviat per un
de novell
que llueix amb
formes
de feminitat;
i, tota embogida,
ja no cessa
de ballar
fandangos i
buleries...Volants
de llunars
rojos i, blancs
ens omplin
l’esguard de
serrill.
Amb les seves
peinetes
enlluentades de
purpurines
raspalla feixos
d’estelades,
i, amb la seva
mantellina
de flocs
allargassats, a la
Lluna l’ha
encegada.
Una àliga torta,
a la ballarina
l’ha confosa per
un aucell
del seu llinatge,
i, al seu darrere
a tothora
la persegueix,
dia i nit.
Allotjada als
seus penyals
hi viu com au
salvatgina;
la seva fada
padrina, l’ha
transformada en
aligot i, des
del seu bec ja
s’hi veu com
es despengen
budells d’animals
ensangonats.
El cercle de les
mutacions
aquesta goja, li
n’ha concedit
a un home, que
mai s’hi conformava
amb res de res.
I, en passejar-me
per la Llotja
de València,
hi contemplo tot
de pedra abillat,
a una gàrgola amb
la forma
d’un rèptil
immens, què de tant en
tant em pica l’ullet, força extasiat.
Quina por, ...!
Alguna cosa,
sembla ser, que
hi vol
endrapar-se.
Sí, s’hi fa real,
em menjarà
així que ja he
decidit marxar.
I, ara al bell
mig de la cantonada,
un saure ben
gegantí, a tothom
fa espaordir amb
els seus planys
de fera ben
ferotge.
Riallades d’una
fetillera empal·lidida,
s’hi senten al
rerefons dels carrerons,
on ara mateix, un
poema declama
que hi parla de
pedres i, de vells.
Cal córrer i,
perdre de vista
a aquests dos
espantalls,
no hi sigui cosa
què ens atrapin i,
ens facin
encanteris irreversibles,
d’eixos que
triguin segles
en ser capgirats
al seu estat
originari...
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada