INVASIÓ D’UN COS...

INVASIÓ D’UN COS...!




Hi va perdre el cap a poc a poc,
de nit, de dia i, a totes hores.


Va provar tots els xarops
amb diferents grandàries
de culleres.


Cadascú dels raigs hi va incidir
a sobre d’ell, 
cadascuna de les teràpies químiques, hi va tastar, el seu cos.


En globus d’acomiadaments
a tothom li’n deia adéu,
faria un tomb al voltant
del món.


S’hi va confrontar amb els seus
enemics i, emplenada la seva
testerola d’aldarulls de tamborils,
empaitava als seus compositors.


Escapolons d’ell mateix,
confluïen a sobre de les llunes,
i, en emmirallar-se, no sabia a qui corresponia aquell rostre fugaç.


Hi va perdre el cap a poc a poc,
també s’hi va oblidar d’estimar
i, al metge li preguntava quina
cosa estranya n’era ell.


Feia molt de temps que aqueix
home se n’havia enfugit,
vés a saber on;
l’hoste què el substituïa, n’era
un autèntic desconegut i,
sí t’apropaves a d’ell, al nou,
hi podies sentir sorolls singulars.


Estratagemes de malalties novelles s’inventaven de tant en tant, i, els seus creadors, cercaven amb qui poder fer experiments de les seves atrocitats...!


A deshores, un dia corrent,
i, en ple esmorzar, una capissola
de sobte, hi va estavellar.


Aquell cos, no va poder suportar
a l’invasor, que s'hi havia ensenyorit sense permís.....Aleshores,
l'ànima primigènia, ja descansaria complaent, en veure a la fi el seu cos força alliberat.






Adela Payá i Prats