SENSE CROSTES...

JOAN MIRÓ ( 1893-1983 ) " Constel·lació "

                             

SENSE CROSTES...

No n’hi ha cicatrius, quan

l’amor encara hi és,

ni faves, ni closques, ni

exantemes, ni granellades,

ni pústules, ni crostes.

N’hi ha tan sols les estimes,

fent-ne rebrostar florades 

amb pètals de vidre,

eixamplant camins i, viarons,

envidrant murades que al

Sol i a la Lluna, els hi pugui

reflectir....i, on de tant en tant,

els estels s’hi quedin a jugar

pel damunt dels vidres,

fent-los murals, tots acolorits

d’aspes de molins.

No n’hi ha de rancúnies, 

quan els sentiments hi són 

empolainats amb vestimentes 

amorosides;

la ràbia, les dolences i, 

el turment,

tornen al seu estat primordial,

regressen de nou a l’amor,

aleshores, demanen perdó

per tantes emotivitats lacerades 

i, a l’estimat se’l deixa lliure

i, amb passes d’ales batents.

Les nafres, potser no tancades,

de tan en tant, regalimen

essències de gessamí i, de lilàs,

però per res del món, han

brodat cicatrius ni costures;

segueixen instaurant els seus

ruixims de les volences.

Constel·lacions de besades

s’arrauleixen als cors dels

qui tot ho albiren amb

llambregades titil·lant..

Adela Payá i Prats