 |
|
PARELLA EN LA LLUNA;
Collage de
STEVEN QUINN |
QUINA COSA TRISTA
ENS QUEDA...
ENS QUEDA...
Cauen des dels
firmaments,
els nostres
amulets:
Tres xups
somrients...!
S’obrin nuvolades
blaves
què s’hi neguen a
desxifrar
els seus secrets;
trossets de la
teva vida hi
són gravats a les
pedres
i, als cels.
Ja comprenc que
mai més
les teves mans no
me les
allargassaràs...!
Ara, m’he
convertit
en amic;
m’has canviat el
sexe,
i, a més a més,
he passat
d’estimada, a
company...!
Ni junts
descobrirem
el blat ni el
raïm
rebrollant als
teus conreus;
ni, el timó ni la
farigola
aromatitzant les
meves
serralades.
Ja tristament,
puc entendre
que no ens
arronsarem
des d’aquell
gronxador
que ens faria
vorejar
les arestes dels
estels;
ja mai més, se’n
sortirem
dels eclipsis
lunars, des d’on
fa temps ja ens
vas instal·lar
a tots dos
plegats.
Entre obagues i,
foscams per
sempre hi serem,
perquè tu, així
ho vas decidir
un dia, sense
haver-hi
de consultar-nos
a cap dels dos.
Ens empaiten els
conjurs de
les sortilleres
negres,
què amb les seves
fumaroles
tot ho
enterboleixen a redós
nostre,...
Els nostres
hàbits de les
querences, s’han
trasmudat
per parracs i, a
sobre dels
nostres caps
sostenim barrets
de
mediocritats...
Els nostres dits
ensartats
pels cucs de la
processionària,
ens han fet
llucar èczemes
enrogits i, ara
mateix, hi
semblem dos Sant
Llàtzer.
Dos pidolaires:
un, ben
conformat,
sense ganes de
moure’s;
l’altre força
neguitós,
sense poder capir
com alguns,
a l’amor el
puguin engalanar
de tantes
destrosses...!
Quin calfred...!
Adela Payá i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada