ABISMES...

                             

ABISMES...

Al caire dels abismes,

al tall dels espadats

m’hi trobo.

En fer una passa en davant

puc enfonsar-me enmig

dels buits.

Parapents: ales de pendents,

paracaigudes, braços imitadors

d’èlitres, ....Sento un gran vertigen

en mirar al fons dels precipicis.

A la via verda, hi fan puenting

o salt del pont, algú em demana:

Que si hi vull tirar-me...?

Els hi dic que no, què de fer-ho

hi serà sense cordes ni arnesos;

una caiguda lliure, com la

d’altres, què en intentar-ho

ja han fet comiats de la mateixa

existència.

Flors i, més flors a les baranes

del pont de les set llunes;

als Novembres, s’hi fa impossible

no fer ullades de poncelles rebrollant.

Un cant de vida i, de mort,

gentada de totes les edats,

fent salts acrobàtics per sobre del

petit rierol, ..Acomiadaments

místics...!

Les fondalades amb les seves

profunditats fan reclams

dels cossos.....Aldarulls de

picarols s’hi senten i, des de

les bocanes enfosquides,

un alè embriagador

ens sadolla de curiositats.

Potser aquest trasbals,

eixe canvi d’estat, sigui el que

hi tiri amb força de les nostres

ànimes.....Voldran alliberar-se'n

d’existir-hi ací a la Terra...?

Adela Payá i Prats