UN TROSSET DE
BLANCAFORT...
Uns cultius de
blat segat,
lluentegen el
paisatge
de daurats.
Pinzellades
esgrogueïdes
i, enverdides,
enalteixen
els camps, on de
tant en tant,
brancams
marronosos
s’insereixen de
sobte,
als paratges.
Aquell cassigall
ben menut,
on al seu darrere
hi viu
la figuera de
pala, n’és el lloc
preciós, on
m’agradaria
estar-me’n als
vespres,
llegint un llibre
o contemplant
tanta formosor.
Hi parlaria amb
els arbres,
volaria amb els
ocells,
calcigaria amb
peus nus
la terra empal·lidida,
i, en arribar tu,
tot agosarat,
et faria una
abraçada
ben gran, tan
gran què
a les bestioles
deixaria
sense alè i,
suspeses durant
uns instants al
seu tocom.
Una figura d’home
somrient
al bell mig dels
conreus
llaurats, em dóna
els bon dia,
i, en agraïment
li escric
aquest poema....
Adela Payá i
Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada