LA MEVA OFRENA...

LA MEVA OFRENA...!


Ja veig que seguiràs ben amagat,
què les teves ales s’han acomodat per fer-ne retrunys pel terra.

Què les ombres de pells de musselines et retenen fent menyspreu a lesbestimes..


Mentre tu, hi vius acotxat entre
nierols de palla,
jo faig tempteigs pels estels,
més enllà de les plèiades;
començo a assajar passes per les dreceres dels cels,
per quan hi arribi l’hora
de partença,
no enyorar cap cosa d’aquesta
Terra nostra.


Més tard o d’hora, ja ens toca
negligir-nos d’aquest planeta;
un dels dos, potser, ho farà
abans que l’altre....I tot allò,
que s’hi va quedar obturat a
la teva gargamella, aleshores,
llucarà de dintre teu i, ja tot
recobrarà la seva fluïdesa.


També, potser, què el teu cor
hi vulgui arrencar-se aquells
còdols que has anat acumulant
al llarg dels anys i, que mai
et deixaren emocionar-te com
un ésser dotat d’ànima i,
d'afeccions.



Si pogués ofrenar-te alguna
cosa, et regalimaria el que
hi vas perdre pels senderols:
les emotivitats.
No aquelles superficials i,
esponjoses,
no, no, .....les de veritat,
les què ens menen per les
profunditats,
les autèntiques i, no pas les
de taulell,....les de pregó,
les emplenades de quincalles...!


Eixes no...!


D’escaparata i, de postissos, ja
és el món ben reblert...!






Adela Payá i Prats
              ☺