TOT PASSA...?

                              

                                  

TOT PASSA...?

Tot passa, n’és cert...?

Però de vegades

n’és una llunyania que

farà passets de proximitat..

La pluja s’hi cansa de plorar,

i, de tant en tant s’eixuga

els seus llagrimons;

malgrat això, no vol dir

que no regressarà de nou.

El Sol a l’hivern, s’allunya

i, ens gelem de fred,

per a tornar a escalfar-nos

a l’estiu...Va i ve...!

La mar s’encabrita amb les

tempestes, però quan ja li

ha passat la ràbia, se’n va;

no vol dir, que no s’hi

enrabiarà un altre cop.

Els anys viscuts, també

se’ns acomiaden de nosaltres,

per a dir-nos que mai més, no

els reviurem,

a no ser, què ens convertim

en viatgers del temps.

Menys les hores transcorregudes,

el què ens hi pugui restar,

n’és un vaivé d’onades,

anant i venint.

Doncs, al qui definitivament,

no li dóna la gana de marxar-se’n

mai de la vida, n’és a l’amor.

Ell, amb batí i sabatilles,

tot escarxofat per sobre del

seu selló, aguaita pacientment

l’arribada de la seva promesa,

ben bé, hi sigui a la Terra,

als firmaments,

o a uns altres llocs de l’Univers.

Fins i tot als inferns...!

Adela Payá i Prats